Monthly Archives: Mai 2015

La teva veu de festa

mama molt jove Magdalena Mañosa000

On se’n va anar la teva veu de festa,
aquella alegria de vestits estrenats
de Festes Majors i esclats,
d’il·lusions i diumenges.

On la teva joventut riallera,
el teu negre cabell jove, ondulat,
el viure entrellaçat
d’aquell temps sense pressa.

On el teu amor tenaç
que seguia fent present
el món que s’havia escolat,
cada una de les absències.

On les teves mans mai quietes
que ens van nodrir i pujar
que tant van arribar a donar
que ens van fer fervents del teu ésser.

Flaire de resina

pins punyoners i camí000

Vull tornar a l’espessor dels nostres pins
amb el sol de gairell damunt la cara,
l’aroma del bosc i el perfumat sentir
de la felicitat que tu escampaves, mare.

Per sempre van en mi els troncs revinclats
les copes rodones, el boscam feréstec
que desava el sol en el seu fast
i irradiava porpra de la llum celeste.

Entre l’esponjosa claror que resplendia
es donaven les pinyes, i els pinyons
queien entre flaire de resina
sobre el bosc intens, dins el goig pregon.

Quina abundor, collir-ne a mans plenes!
La teva veu deia els confins del món
més amorosa que el sol i que la terra,
més dolça que la tarda, més tendra que els pinyons.

I en trencàvem la closca amb una pedra
i en sortia el fruit esponerós
intens i viu, per arrelar-se a terra,
com  arrelava en mi, mare, el teu amor.

Sota tovallola blanca

Joaquim Sorolla

L’aire salat eixamora
la pell sedosa i colrada,
amor a les ones roses
i al davantal de la mare.

Limpidesa de la llum
de la mar Mediterrània,
lluminositat d’atzur
en roba i escuma blanca.

El nin agafat a coll,
nu, innocent com la diada,
la mare el protegeix
dels raigs de la solellada.

Mirall de tota existència
és la fina capa d’aigua
que inunda damunt la sorra
mentre retorna a l’onada.

Emmirallament del cel,
del dia sencer, amb la barca
que, marinera, es mou,
al compàs del sol que llampa.

Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua.

I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca.

Mar estesa

mare i nena 00057684378868

Pino Daeni

Com banyava el sol, mare,
amb els seus rajos líquids,
la nostra íntima platja
entre pins i petxines.

Com fulgurava l’aigua
amb olor de països,
la mar estesa, un mapa
de camins trobadissos.

Com cruixia la sorra
quan l’onada batia
amb passió mil·lenària
la nostra pàtria antiga.

Com alenava l’aire,
com un patge ens prenia
per viatjar a contrades
amb carrossa invisible.

Com esguardava el cel
tan pur i sereníssim
jugant tu i jo, extasiades,
prop de la mar de vidre.

Com la mar confiada
tot l’amor oferia,
tant, per arribar a creure
que res no ens trairia.

Infantesa

nena plorant00 0

Com penjava, tan fràgil, la infantesa,
d’aquell món establert,
farcit de crueltats,

com penjava de l’amor de la mare,
del seu caliu tendre,
de les seves mans,

com penjava la infantesa d’aquells homes
que havien fet la guerra
i van tornar esqueixats,

com penjava del dolor de les dones
a qui per quatre bandes
havien anihilat,

com penjava d’aquells amos infames
que el viure tenallaven,
deixant l’aire infestat,

com penjava d’aquell buit que esparvera,
de niciesa i tenebra,
de submissió i espant,

com penjava, escanyada sens treva,
del setge a la llengua,
a tota identitat,

i amb quin esforç titànic vam haver de combatre,
fets de fràgil gramatge,
tota la iniquitat.

Jocs d’infants

?

Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires.

En el riure clar,
fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta.

Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar.

Cerdanyola en instantània

avinguda de Catalunya(2)000  cerdanyola

Cerdanyola, fronda verda
arbres alts en altes torres,
postaletes de Nadal
per a amigues de les monges.

Cerdanyola, aire íntim,
paradís de sol i vespres,
pau a la terra, garlandes,
llargs estius d’encís solemne.

Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

Mercat setmanal i plaça,
llegums, bacallaneria,
carn i peix, fruites, verdura,
col i arengada farcida.

Fàbriques i horts de diumenge,
tancat protegit, roselles,
dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble.

El drama del meu país
sumit sota una derrota,
gent que calla grans veritats
i es concentra en fer dotze hores.

Gent que fa festa el diumenge
i duu el tortell de la baga,
gent retuda, gent innoble,
gent que treballa i que calla.

Temps estès en camps i vinyes,
mòlt de paper, farinera,
l’amiant i la uralita,
l’espiga i la vimetera.

Pins amb pinyons per catifa,
resina, fulles d’agulla,
olor primordial, salvatge,
pinyes grosses i curulles.

Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava,
el pare, a qui avorria,
l’àvia, que era molt difícil,
les ties, tan reprimides.

Els germans, petits i tristos,
com jo, amb sotracs de violència,
la mare sempre agredida,
la solitud i la pena.

Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura.

Les monges, com bruixes lletges,
sense saber cap pregària,
dures, cruels, imperialistes,
amb l’ànima arrabassada.

Llibres de text on la llengua
ens ha estat abolida,
tota Història, mentidera,
tot misèria de franquisme.

Llargues estades inertes
perdudes en sagristies,
catecisme i llarg rosari,
labors, mantellina i xiscle.

El Casino dels senyors,
on s’hi esplaia la colònia;
la burgesia industrial
i els treballadors i pobres.

I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana.

Els nois, llunyans com misteris,
la regla, una vergonya,
la mare, escarràs de casa,
safareig, bugada i escombra.

Ella, tan hermosa i  jove,
amb fregalls i draps de cuina,
menjars al migdia i vespre,
feina, neteja i foscúria.

La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

La mare, ànima ferida,
que de dolença s’enfonsa,
brutalitat masculina
dia i nit, verí i estopa.

Catifes per Corpus Cristi,
festes tristes de Nadal
fiant a la graneria,
angoixa i por inquietant.

Cerdanyola devastada,
arruïnats els teus conflents,
les eres, Fontetes, boscos,
fuig Adam, Eva no hi és.

I la vella sargantana
que ens rebia cada dia
amb cua que prosperava,
jo jugava, tu cosies.

Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

Les gates sempre criaven,
les gosses sempre parien,
dormíem amb els gossets,
els gats al llit s’arraulien.

Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

Pastisseria Masgrau,
saretes de xocolata,
gelats mallorquins de trufa,
flamets i pasta fullada.

L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales.

El primer amor de les nits,
els misteris plens a l’aire,
roses, fullam, paradís…
i a prop s’acosta un desastre.

Com aquella Grècia antiga,
sencera has de trasmudar-te.
Cerdanyola, caus per sempre,
també jo he d’abandonar-te.

Origen

La meva infantesa,
 vinclada a la teva ombra,
encara avui traspassa
aquells carrers amb tu,
m’agafes de la mà
pels camins plens de porpra,
i el teu amor d’estrella
m’il·lumina de llum.
Em pentines les trenes
en el petit mirall,
en una casa pobra
que tu fas un palau,
la teva veu ressona
amb vibracions d’amor
i és tot aquell teu riure
l’alegria que sóc.
Felicíssim de sol
el carrer ens espera,
tranquil i somrient,
amb les seves remors,
tots els passos que fem
són com els d’una festa,
vaig amb tu i amb tu tinc
aquell amor que és tot
El camí que va a plaça
 és com el paradís,
un món de coneixença
i nova expectativa,
el mercat, l’univers
on aprendre la vida,
sensacions i contrastos
que corprenen d’encís.
Llavors és quan jo toco
la teva llibertat,
quan tries peix i fruita,
 tu reina del mercat,
i amb les dones de plaça
hi parles, riallera,
i em donen caramels,
bastons de pa i cireres.
Al carrer que va a casa
hi ha la sabateria
on em compres sandàlies
quan arriba l’estiu,
més amunt la botiga
on venen les joguines,
davant la lleteria,
d’odor fresc i joliu.
A les tardes m’expliques,
en acabat de dinar,
les precioses històries
de pagès i del camp,
l’amor pels animals,
la bellesa sencera
del món que has conegut,
la teva arrel primera.
De nits a les bardisses
lluen cuques de llum
mentre tu a la cuina
recrees el perfum
d’aliments que les dues,
tu i jo ben de la mà,
hem comprat a la plaça
i tan bé saps cuinar.
Quan és tardet em portes
a acotxar-me al meu llit,
no em deixis, mare meva,
abraça’m al teu pit
que dins teu hi ressona
un cant meravellós,
mai no pot emmudir,
és l’origen de tot.


							

Jardí secret

jardí secret 1

Thomas Kinkade

Al jardí secret
on el vent ressona
vetlla el vorà cel
entre olor de molsa.

Hi juguem amb nines,
hi parem fireta,
assagem ser dones
posant-nos disfresses.

Es mouen les fulles
verdes i indolents
al mirall rodó
de l’estany fluent.

Els talons altíssims,
sandàlies gegants,
i bruses i enagos
balders i elegants

Vibren els peixets
vermells, corredissos,
a sota el borboll
dels rajos feliços.

Ens pintem els llavis
de vermell cirera,
ens fem pigues dolces,
els ulls com estrelles.

Ens conforta l’ombra
de l’alta morera,
esquitxos de sol
ens venta el setembre.

Ens creiem que els homes
ens adoraran,
que serem princeses,
que ens rescataran.

Campànules liles
volten el jardí
enfilant-s’hi, vives,
jugant entre si.

Refem el destí
de dones captives
sense sospitar-ho,
jugant a ser lliures.

Al vespre les mares
criden a sopar.
El jardí s’enfosca,
secret i amoïnat.

Papallona

papallona groga i negra

Paper de xarol de quan era nena,
voliaina que feies cabrioles al sol,
i damunt les flors de frescor serena
enriquies l’aire amb viva esplendor.

Tenies la pols de les ales fràgil,
la mare advertia no tocar-te, no,
per seguir fruint del teu viure làbil,
del teu xarol gràcil de joc cadenciós.

El teu voleiar feia l’aire eteri,
ni tan sols fregat pel teu càlid vol,
i em deia la mare que eres el misteri
que cada estiu feia que naixessin flors.

Hagués volgut ser dins del món impol·lut
del teu bell sospir titil·lant al sol,
dins del teu món tàctil on tot era insòlit,
alegria intacta, pampalluga, floc.

I m’extasiaves d’il·lusió i de joia
i s’embadalien els meus ulls novells.
Tu m’acompanyaves els somnis d’alosa,
la mare em bressava en els braços seus.