Monthly Archives: Mai 2015

Traspua la nit
per sota del vespre,
el blau es tenyeix
de negre indeleble,
la pluja ha mullat
terres i balcons,
tots els vidres ploren
el sol que s’ha fos.

Sempre que véns
fa un temps salvatge
que transforma el món
en entranyable quan hi ets.
De cop cauen gotes grosses
i han de florir els paraigües,
i entre la pluja s’obren portes
que et van separant de mi.
-Tornaràs?
-Sí.

Repica la pluja a terra,
s’escola l’aigua olorosa,
i el meu cos moll i nu dansa
un ball on la mort és fosa.

Els peus repunten les passes
d’una excitant alegria,
l’aigua joiosa hi escampa
gotes gracioses de vida.

A recer del seu so íntim
vull captivar joventut,
la pluja tamborineja
que el temps mai s’ha detingut.

Els somnis s’escolen
pluja enllà,
les gotes rodolen
rere els vidres,
regalims d’amors
que van passar
en temps assolellats
de melodies.

―cotó fluix
tarda de malva
pluja en el rompent que cau
com esllavissada llàgrima
un ocell
silent el cant
vola enfilat dalt de l’aire
les estrelles xiuxiuegen
rere la crinera blava
se sent olor de pins sans

començarà aviat l’oratge―

Brent Heighton

És el capvespre i plou
a parcs i places,
passegem sota sols
de fanals i astres.
Llambrega l’avinguda
polida d’aigua,
la remor de tempesta
fa ressò a l’ànima.
El cel és d’un blau dens,
inescrutable,
el seu espurnejar
lent ens amara.
Als arbres de tardor
són d’or les fulles,
lluentor amb tocs de roig
que endins inunda.
En l’hora olorosa
plena de calma,
el gravitar del món
se’ns encomana.
Sota un paraigua íntim
tracem les passes,
ens envolta el caliu
de l’abraçada.