Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud encantada.
Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que lent ve a besar-te.
Mar immens, ets de veritat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat,
i ella es fa a la teva imatge.
Publicat dins de Poemes del mar
Aigua transparent
amb la pell de cel,
t’esculpeix el vent
amb constant anhel.
Mar blau i ampul·lós
que busques la llum,
la lluna al cel fosc
navega al teu rumb.
Saborós, salat,
un món tens a dins,
i ens deixes jugar
al teu flanc d’estiu.
Cavaller galant
festejant la platja,
li ofereixes, vast,
un univers d’albes.
I amb el sol, ben alt,
canta la teva aigua,
dins teu fas dringar
un món de miratges.
Polit i donzell,
somrius a les illes,
i als cinc continents,
cercant les fadrines.
I véns, mar, alat,
flairós d’ona i alga,
dins el meu calat
tens el lloc més ample.
Publicat dins de Poemes del mar
Van rodar els déus
engolits per les aigües,
les grans deesses,
darreres en cedir,
suren encara
a l’oceà, ofegades,
on aflueixen
els somnis, al confí.
D’una illa a una altra,
bressades en mar blava,
naveguen, pètries,
entre corrents marins,
els gavians
les prenen per muntanyes,
els somnis rompen
al bressol dels seus pits.
Publicat dins de Poemes del mar
Mar, t’irisa el vent gegant,
deu mal·leable i sensible,
amb el nervi ben tibant
del canemàs que irradies.
Mar que reflecteixes cel
i el condenses per nodrir-te,
mar que arreplegues la llum
per tots porus i partícules.
Mar, vibració de soprano
en la teva ària operística,
tens la dolçor i la bravor
de l’amant més exquisida.
Mar, fistoneges les ribes
i xoques als espadats
esmolant, incorregible,
la roca que et tanca el pas.
Mar, ofereixes tranquil·la
petxines i fines pedres,
tresors com imatgeria
de la vida que a dins deses.
Publicat dins de Poemes del mar
La gavina, al crepuscle,
va trencant l’aire impossible,
tu, mar, lluint vetes d’or
ets mineral i sensible.
El meu ull tot nu es fon
en el teu jaspi de vidre.
Mar, ets el desig d’un déu
immaterial que et somia.
La lluna penjada al cel
ser el teu fermall voldria,
i es reflecteix en el fast
de les aigües, infinita.
Mar que et deixes amoixar,
i, condescendent, ens mires;
als mil·lennis que vindran
res no hi serà, sols tu viva.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes del mar
Com un poeta intenta el mar
una breu escriptura
que copsi la seva soledat
de mil·lennis oblidats,
de fredors abruptes.
Implora als altres elements
una carícia nua,
però està, com ells,
sol en la seva espècie,
abocat a la renúncia.
Publicat dins de Poemes del mar
Quina forma pren la nit
amb tu, Barcelona meva,
paraments a les terrasses,
a un racó toca una orquestra.
Pertot claror condensada,
a un cantó s’obre una església,
rellent de mediterrani
i el vent, que tot ho penetra.
Encisament palpitant
damunt llambordes de segles,
amb la lluna expectant
com l’amor fa les conquestes.
No vull marxar mai de tu
em vull quedar amb tu per sempre,
xopa la nit els carrers
amb una sentor de festa.
El teu gòtic encén llums
amb les rosasses suspeses,
portalades i fanals,
vida íntima i intensa.
Somni ja abans somiat
incitació i descoberta,
els arbres et fan costat,
la pau en tu pren consciència.
Ens aculls al teu redós
protegint-nos del cel negre,
cap malvestat mai vindrà
dins la teva nit encesa.
I faig voltes sobre meu
per copsar-te la bellesa.
Barcelona, solcs endins,
ets claror damunt la terra.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la Mediterrània
Lluna morena en la nit,
alta al firmament que esguarda,
brisa fonda on el cel canta
el seu somni cristal·lí.
Lluna mora, mel d’encís,
olor d’aiguardent que escampa
la nit bruna i setinada,
de dolç tacte coral·lí.
Lluna irisada d’anís,
aigua clara barrejada
amb els grans de la magrana,
guspireig lleu de carmí.
Lluna calenta al zenit,
passió lenta, fina grana,
mirall transparent que exalça
la florida del narcís.
Lluna plena al cel colpit,
que et duu una preciosa randa
d’estrelles de jacaranda
mentre es perd en el teu pit.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la nit, Poemes del desig
Vincent van Gogh
Caramels rodons d’estrelles
suspeses al cel nocturn,
us trencarem amb les dents
vora el mar, colrat de llum.
Festa de la nit curulla,
partícula d’infinit,
traspassa’m amb una escletxa
de claror al cor de la nit.
Celístia en incandescència,
titil·lació intemporal,
tempesta d’estels encesa
en nit negra de diamant.
Publicat dins de Poemes de la nit
Nit misteriosa d’aromes,
jo giro les cantonades
perquè el teu aire em sorprengui
entre estrelles argentades.
Nit que acarones la pell
i poses besos als llavis,
nit plena de sentiment,
densa i coent, nit d’astrolabis.
Nit fonda al fondo carrer,
íntima i agosarada,
em prens amb el teu alè
d’aurora i de matinada.
Nit de rosada i d’ardor
que em deixes acariciar-te,
tot el meu cos pren al vol
el secret del teu solatge.
Nit espurnada de goig,
propera i enamorada
de la terra i la remor
del vent que, amatent, t’abraça.
Publicat dins de Poemes de la nit
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 