Absurditat

Posted on 30 Mai 2015 | Deixa un comentari

dona noia trista en la foscor

Tarda tot despenjada
del meu inútil viure,
absurditat cerclada.

En tot el transitar,
batallar, ensopegar,
no hi ha ni un pas de canvi.

Jo he de rescatar-me
d’aquestes parts del dia,
insulsa correntia.

Matins, nits, llargues tardes,
camins cap al no-res,
rebentant melangia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.