Cuba a la deriva

El temps s’esgota a si mateix
als portals carregats de ruïna.
Esperitat fuig dels carrers esdentegats
i es refugia en un rebrot de pinya,
en les rosades guaiabes del mercat,
entre la polpa dels zapotes liles.
Deshabitada queda la ciutat
de temps, i resta òrfena l’illa
quan la buidor assetja cancells i terrats
i l’Havana llangueix sota la xardor del dia.
Les mulates cremen rom amarg,
desesperançades, als déus de les Antilles,
i els xiquets duen una baldufa a la mà
que ja no vol girar i resta en l’estatisme.
Xafogor sufocant damunt els edificis
corcats de sutge, de rovell i salnitre.
Molt a prop se sent, convuls, el mar,
amb el seu sentiment d’alga, tacat,
que no pot contenir la deriva.