La gavina, al crepuscle,
va trencant l’aire impossible,
tu, mar, lluint vetes d’or
ets mineral i sensible.
El meu ull tot nu es fon
en el teu jaspi de vidre.
Mar, ets el desig d’un déu
immaterial que et somia.
La lluna penjada al cel
ser el teu fermall voldria,
i es reflecteix en el fast
de les aigües, infinita.
Mar que et deixes amoixar,
i, condescendent, ens mires;
als mil·lennis que vindran
res no hi serà, sols tu viva.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 