Sota tovallola blanca

Joaquim Sorolla

L’aire salat eixamora
la pell sedosa i colrada,
amor a les ones roses
i al davantal de la mare.

Limpidesa de la llum
de la mar Mediterrània,
lluminositat d’atzur
en roba i escuma blanca.

El nin agafat a coll,
nu, innocent com la diada,
la mare el protegeix
dels raigs de la solellada.

Mirall de tota existència
és la fina capa d’aigua
que inunda damunt la sorra
mentre retorna a l’onada.

Emmirallament del cel,
del dia sencer, amb la barca
que, marinera, es mou,
al compàs del sol que llampa.

Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua.

I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca.