Daily Archives: 18 Mai 2015

Sota tovallola blanca

Joaquim Sorolla

L’aire salat eixamora
la pell sedosa i colrada,
amor a les ones roses
i al davantal de la mare.

Limpidesa de la llum
de la mar Mediterrània,
lluminositat d’atzur
en roba i escuma blanca.

El nin agafat a coll,
nu, innocent com la diada,
la mare el protegeix
dels raigs de la solellada.

Mirall de tota existència
és la fina capa d’aigua
que inunda damunt la sorra
mentre retorna a l’onada.

Emmirallament del cel,
del dia sencer, amb la barca
que, marinera, es mou,
al compàs del sol que llampa.

Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua.

I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca.

Mar estesa

mare i nena 00057684378868

Pino Daeni

Com banyava el sol, mare,
amb els seus rajos líquids,
la nostra íntima platja
entre pins i petxines.

Com fulgurava l’aigua
amb olor de països,
la mar estesa, un mapa
de camins trobadissos.

Com cruixia la sorra
quan l’onada batia
amb passió mil·lenària
la nostra pàtria antiga.

Com alenava l’aire,
com un patge ens prenia
per viatjar a contrades
amb carrossa invisible.

Com esguardava el cel
tan pur i sereníssim
jugant tu i jo, extasiades,
prop de la mar de vidre.

Com la mar confiada
tot l’amor oferia,
tant, per arribar a creure
que res no ens trairia.

Infantesa

nena plorant00 0

Com penjava, tan fràgil, la infantesa,
d’aquell món establert,
farcit de crueltats,

com penjava de l’amor de la mare,
del seu caliu tendre,
de les seves mans,

com penjava la infantesa d’aquells homes
que havien fet la guerra
i van tornar esqueixats,

com penjava del dolor de les dones
a qui per quatre bandes
havien anihilat,

com penjava d’aquells amos infames
que el viure tenallaven,
deixant l’aire infestat,

com penjava d’aquell buit que esparvera,
de niciesa i tenebra,
de submissió i espant,

com penjava, escanyada sens treva,
del setge a la llengua,
a tota identitat,

i amb quin esforç titànic vam haver de combatre,
fets de fràgil gramatge,
tota la iniquitat.

Jocs d’infants

?

Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires.

En el riure clar,
fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta.

Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar.

Cerdanyola en instantània

avinguda de Catalunya(2)000  cerdanyola

Cerdanyola, fronda verda
arbres alts en altes torres,
postaletes de Nadal
per a amigues de les monges.

Cerdanyola, aire íntim,
paradís de sol i vespres,
pau a la terra, garlandes,
llargs estius d’encís solemne.

Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

Mercat setmanal i plaça,
llegums, bacallaneria,
carn i peix, fruites, verdura,
col i arengada farcida.

Fàbriques i horts de diumenge,
tancat protegit, roselles,
dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble.

El drama del meu país
sumit sota una derrota,
gent que calla grans veritats
i es concentra en fer dotze hores.

Gent que fa festa el diumenge
i duu el tortell de la baga,
gent retuda, gent innoble,
gent que treballa i que calla.

Temps estès en camps i vinyes,
mòlt de paper, farinera,
l’amiant i la uralita,
l’espiga i la vimetera.

Pins amb pinyons per catifa,
resina, fulles d’agulla,
olor primordial, salvatge,
pinyes grosses i curulles.

Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava,
el pare, a qui avorria,
l’àvia, que era molt difícil,
les ties, tan reprimides.

Els germans, petits i tristos,
com jo, amb sotracs de violència,
la mare sempre agredida,
la solitud i la pena.

Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura.

Les monges, com bruixes lletges,
sense saber cap pregària,
dures, cruels, imperialistes,
amb l’ànima arrabassada.

Llibres de text on la llengua
ens ha estat abolida,
tota Història, mentidera,
tot misèria de franquisme.

Llargues estades inertes
perdudes en sagristies,
catecisme i llarg rosari,
labors, mantellina i xiscle.

El Casino dels senyors,
on s’hi esplaia la colònia;
la burgesia industrial
i els treballadors i pobres.

I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana.

Els nois, llunyans com misteris,
la regla, una vergonya,
la mare, escarràs de casa,
safareig, bugada i escombra.

Ella, tan hermosa i  jove,
amb fregalls i draps de cuina,
menjars al migdia i vespre,
feina, neteja i foscúria.

La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

La mare, ànima ferida,
que de dolença s’enfonsa,
brutalitat masculina
dia i nit, verí i estopa.

Catifes per Corpus Cristi,
festes tristes de Nadal
fiant a la graneria,
angoixa i por inquietant.

Cerdanyola devastada,
arruïnats els teus conflents,
les eres, Fontetes, boscos,
fuig Adam, Eva no hi és.

I la vella sargantana
que ens rebia cada dia
amb cua que prosperava,
jo jugava, tu cosies.

Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

Les gates sempre criaven,
les gosses sempre parien,
dormíem amb els gossets,
els gats al llit s’arraulien.

Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

Pastisseria Masgrau,
saretes de xocolata,
gelats mallorquins de trufa,
flamets i pasta fullada.

L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales.

El primer amor de les nits,
els misteris plens a l’aire,
roses, fullam, paradís…
i a prop s’acosta un desastre.

Com aquella Grècia antiga,
sencera has de trasmudar-te.
Cerdanyola, caus per sempre,
també jo he d’abandonar-te.