Repica la pluja a terra,
s’escola l’aigua olorosa,
i el meu cos moll i nu dansa
un ball on la mort és fosa.
Els peus repunten les passes
d’una excitant alegria,
l’aigua joiosa hi escampa
gotes gracioses de vida.
A recer del seu so íntim
vull captivar joventut,
la pluja tamborineja
que el temps mai s’ha detingut.
Publicat dins de Poemes de la pluja
Els somnis s’escolen
pluja enllà,
les gotes rodolen
rere els vidres,
regalims d’amors
que van passar
en temps assolellats
de melodies.
Publicat dins de Poemes de la pluja
Sedueix-me sota els arbres molls
tant com m’ha seduït el dia,
l’olor de la pluja, la terra humida,
el vent dens sota el cel de xarol.
Espiga’m i trena’m l’ànima,
i convoca la bellesa del teu riure,
del teu bes damunt la pell humida,
de la veritat senzilla que ens és dada.
Obre la teva mà, flor regalada,
i estremeix-me amb la teva carícia,
frec de l’alosa que vola al cel lliure
en aquest dia tendre que ens abraça.
Ofereix-me la flor de galania
―alba fragant que a cada instant esclata―
del teu cos transpirant que tant estima,
l’horitzó amatent que em té encisada.
I pren-me en tu per la sendera del dia
moll de plugim, regalimant cor d’astre,
dins el caliu teu, somni i vigília,
dins el teu torrent, marea i flama.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la pluja, Poemes del desig, Poemes per als homes
―cotó fluix
tarda de malva
pluja en el rompent que cau
com esllavissada llàgrima
un ocell
silent el cant
vola enfilat dalt de l’aire
les estrelles xiuxiuegen
rere la crinera blava
se sent olor de pins sans
començarà aviat l’oratge―
Publicat dins de Poemes de la pluja
Plou com abans plovia,
promesa de verdor
i tu i jo com l’aigua.
La dolçor de l’aire,
que tot ho entendria,
la roba d’abric,
que endins confortava.
Els cabells mullats
amb vetes d’arc iris,
els cossos alats,
pertanyents a l’altre.
A sota el paraigua,
curulls de somriures,
la mirada clara,
sempre il·luminada,
caminàvem dòcils,
bategants, feliços,
el goig fent de guia,
el món a l’espatlla.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a M., Poemes per a un home
Brent Heighton
És el capvespre i plou
a parcs i places,
passegem sota sols
de fanals i astres.
Llambrega l’avinguda
polida d’aigua,
la remor de tempesta
fa ressò a l’ànima.
El cel és d’un blau dens,
inescrutable,
el seu espurnejar
lent ens amara.
Als arbres de tardor
són d’or les fulles,
lluentor amb tocs de roig
que endins inunda.
En l’hora olorosa
plena de calma,
el gravitar del món
se’ns encomana.
Sota un paraigua íntim
tracem les passes,
ens envolta el caliu
de l’abraçada.
Publicat dins de Poemes de la pluja
Com una deessa, mare,
tota resplendies llum,
el teu cos jove, la parla,
el clar somriure, el perfum.
Com una deessa, mare,
eres reina de la terra,
dels boscos on passejàvem,
on m’ensenyaves saviesa.
Com una deessa, mare,
la teva veu era intensa
i m’anomenava el món,
la seva vida secreta.
Com una deessa, mare,
sabies malabarismes,
i la teva mà em guiava
dins la natura extensíssima.
Com una deessa, mare,
em duies a frec la lluna
la seva cara serena,
lluent enmig la nit bruna.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Mare, a tot arreu on anava
carregava el nostre somni,
com una lluna eclipsada
que esperava la teva llum.
Davallaven els anys
i el meu fill creixia,
jo lentament madurava
i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,
i totes les nostres trobades
per mi eren esperança de claror.
La teva flama brilla, avui,
lluny dels meus astres,
i s’esmicola el somni,
i jo miro endarrere
com rodola la lluna,
esquerdada, atordida,
pel pedregar que plora.
Publicat dins de Poemes per a la mare
On se’n va anar la teva veu de festa,
aquella alegria de vestits estrenats
de Festes Majors i esclats,
d’il·lusions i diumenges.
On la teva joventut riallera,
el teu negre cabell jove, ondulat,
el viure entrellaçat
d’aquell temps sense pressa.
On el teu amor tenaç
que seguia fent present
el món que s’havia escolat,
cada una de les absències.
On les teves mans mai quietes
que ens van nodrir i pujar
que tant van arribar a donar
que ens van fer fervents del teu ésser.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Vull tornar a l’espessor dels nostres pins
amb el sol de gairell damunt la cara,
l’aroma del bosc i el perfumat sentir
de la felicitat que tu escampaves, mare.
Per sempre van en mi els troncs revinclats
les copes rodones, el boscam feréstec
que desava el sol en el seu fast
i irradiava porpra de la llum celeste.
Entre l’esponjosa claror que resplendia
es donaven les pinyes, i els pinyons
queien entre flaire de resina
sobre el bosc intens, dins el goig pregon.
Quina abundor, collir-ne a mans plenes!
La teva veu deia els confins del món
més amorosa que el sol i que la terra,
més dolça que la tarda, més tendra que els pinyons.
I en trencàvem la closca amb una pedra
i en sortia el fruit esponerós
intens i viu, per arrelar-se a terra,
com arrelava en mi, mare, el teu amor.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 