Papallona

Paper de xarol de quan era nena,
voliaina que feies cabrioles al sol,
i damunt les flors de frescor serena
enriquies l’aire amb viva esplendor.

Tenies la pols de les ales fràgil,
la mare advertia no tocar-te, no,
per seguir fruint del teu viure làbil,
del teu xarol gràcil de joc cadenciós.

El teu voleiar feia l’aire eteri,
ni tan sols fregat pel teu càlid vol,
i em deia la mare que eres el misteri
que cada estiu feia que naixessin flors.

Hagués volgut ser dins del món impol·lut
del teu bell sospir titil·lant al sol,
dins del teu món tàctil on tot era insòlit,
alegria intacta, pampalluga, floc.

I m’extasiaves d’il·lusió i de joia
i s’embadalien els meus ulls novells.
Tu m’acompanyaves els somnis d’alosa,
la mare em bressava en els braços seus.