Jardí secret

Thomas Kinkade

Al jardí secret
on el vent ressona
vetlla el vorà cel
entre olor de molsa.

Hi juguem amb nines,
hi parem fireta,
assagem ser dones
posant-nos disfresses.

Es mouen les fulles
verdes i indolents
al mirall rodó
de l’estany fluent.

Els talons altíssims,
sandàlies gegants,
i bruses i enagos
balders i elegants

Vibren els peixets
vermells, corredissos,
a sota el borboll
dels rajos feliços.

Ens pintem els llavis
de vermell cirera,
ens fem pigues dolces,
els ulls com estrelles.

Ens conforta l’ombra
de l’alta morera,
esquitxos de sol
ens venta el setembre.

Ens creiem que els homes
ens adoraran,
que serem princeses,
que ens rescataran.

Campànules liles
volten el jardí
enfilant-s’hi, vives,
jugant entre si.

Refem el destí
de dones captives
sense sospitar-ho,
jugant a ser lliures.

Al vespre les mares
criden a sopar.
El jardí s’enfosca,
secret i amoïnat.