Daily Archives: 10 Mai 2015

La meva infantesa,
 vinclada a la teva ombra,
encara avui traspassa
aquells carrers amb tu,
m’agafes de la mà
pels camins plens de porpra,
i el teu amor d’estrella
m’il·lumina de llum.
Em pentines les trenes
en el petit mirall,
en una casa pobra
que tu fas un palau,
la teva veu ressona
amb vibracions d’amor
i és tot aquell teu riure
l’alegria que sóc.
Felicíssim de sol
el carrer ens espera,
tranquil i somrient,
amb les seves remors,
tots els passos que fem
són com els d’una festa,
vaig amb tu i amb tu tinc
aquell amor que és tot
El camí que va a plaça
 és com el paradís,
un món de coneixença
i nova expectativa,
el mercat, l’univers
on aprendre la vida,
sensacions i contrastos
que corprenen d’encís.
Llavors és quan jo toco
la teva llibertat,
quan tries peix i fruita,
 tu reina del mercat,
i amb les dones de plaça
hi parles, riallera,
i em donen caramels,
bastons de pa i cireres.
Al carrer que va a casa
hi ha la sabateria
on em compres sandàlies
quan arriba l’estiu,
més amunt la botiga
on venen les joguines,
davant la lleteria,
d’odor fresc i joliu.
A les tardes m’expliques,
en acabat de dinar,
les precioses històries
de pagès i del camp,
l’amor pels animals,
la bellesa sencera
del món que has conegut,
la teva arrel primera.
De nits a les bardisses
lluen cuques de llum
mentre tu a la cuina
recrees el perfum
d’aliments que les dues,
tu i jo ben de la mà,
hem comprat a la plaça
i tan bé saps cuinar.
Quan és tardet em portes
a acotxar-me al meu llit,
no em deixis, mare meva,
abraça’m al teu pit
que dins teu hi ressona
un cant meravellós,
mai no pot emmudir,
és l’origen de tot.

Era l’olor de lleixiu
el sabó de rentar la roba
el sol groc que il·luminava els migdies
el plat cada dia a taula.

Hi havia els badabadocs
encesos de roig esplèndid
gates que sempre parien
i llarguíssimes processons de formigues.

Les tardes amb el temps de les cases
les molles de pa pels ocells
el pou fosc on es guardaven les síndries
el terrat, obert als quatre vents.

Cuques de llum a les bardisses
que convertien en un conte la nit,
el pot d’anar a buscar la llet
les llums enceses dels vespres.

I la llengua catalana
a la veu de la meva mare
amb què ella, constant, desgranava
el seu devessall d’amor.

Les gotes denses de les lletres
i la màgica claror de les paraules
que em guiaven per descobrir els misteris
i la immensa felicitat de la vida

plena de totes aquestes
petites coses essencials.

Voraviu blau cel del plat de la mare
les tardes calentes del nostre tancat
les pomes dringaven quan tu les portaves
mare que ens cridaves per anar a berenar.
Ben amunt, al cel, rotllanes d’arcs iris
el tacte amatent de mans i moixaines
els jocs s’alentien, el sol esclatava.
El teu riure extens segueix en mi, mare.

Passejant pel camí
anem menjant borratges.
tot xiquetes les flors,
de blauet, vellutades.

Una veu, molt a prop,
càlidament em parla.

Badabadocs creixen
enmig del blat que s’alça,
camps rossos onejants
amb roges flors nacrades.

Una mà humida i dolça
tendrament m’amanyaga.

El sol cau de biaix
en la tarda gemada
L’oratge frega lleu
la terra catalana.

Feliç com ja mai més,
vaig amb la meva mare.

Dins l’escalfor de l’estiu,
així caminaven, mare,
la tarda era una promesa,
els alts pins ens envoltaven.

La meva petita mà
dins de la teva mà tendra,
el cel era ample i clar,
el teu amor una festa.

Anàvem a passejar
al nostre bosc d’Adam i Eva,
el paradís més real,

com tot arreu on tu eres.

Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem.