M’he perdut
enmig de l’inconcret
d’aquest temps
que marxa rectilini,
queda a sobre
el vast univers dens
que em fa por
que caigui i m’aniquili.
Vaig amunt
i avall, i perdo coses,
el temps lliure,
el misteri dels homes
i tot l’aire
de la terra a la lluna.
He perdut,
també, tota fortuna.
Publicat dins de Poemes ombrívols
La cavitat que sóc és una gruta inerta,
tenebrosa, colpida pels gels d’un gran hivern,
les gotasses de pluja que amb força es precipiten
reflecteixen l’angoixa que fa empal·lidir el cel.
S’hi acumula la sang coagulada i seca,
la desferra dels anys, ferits, desllorigats,
no neteja la pluja ni amb aigua jove i fresca
el dolor de tortura, l’ésser meu desolat.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 