Llàgrimes que regalimen des del fons dels ulls coents,
cauen soles, deslligades del dolor sord i roent.
Llàgrimes que inunden ulls en un ésser que ha assumit
la mort que campa i fereix tant el cos com els sentits.
Llàgrimes cremants que roden silencioses per la cara,
autònomes del gran dol que em lacera gangrenant-me.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Puc escriure que joiosament
el sol m’empeny per l’espatlla,
que hi repenja el seu braç amatent
com un enamorat ple de rauxa,
ros com un noi magnífic del nord,
del tot feliç d’abraçar-te.
Però aquest meu dolor contrit
no el pot guarir ni apaivaga.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del sol, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 