En la cosmogonia d’una nit
olorosa de jardí selvàtic,
bufa un vent corpori i entendrit,
seda i mar, i carícia anhelada.
Astres lluen fermats a dalt del cel
com si s’hagués de començar una festa,
altes palmes gronxen somnis incomplerts,
el temps es descobreix en la nuesa.
Sons cristal·lins neixen al brollador,
l’estany que copsa el gran firmament nítid,
mirall brunyit que viu amb la impressió
que un altre món voldria reflectir-s’hi.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 