Vent (catapulta)

Posted on 28 Abril 2014 | Deixa un comentari

pintura 000 escola napolitana ruïnes

S’esmuny el vent
pels forats de la runa,
per tota la desfeta
que va restar.

Per sota el temps
les dovelles s’engrunen
s’ensorren les parets,
cau el teulat.

Ho observem
en la tarda abatuda,
tan incomunicables
com arrasats.

L’amor va abatre’s
d’un cop de catapulta,
tant era inexpugnable
i emmurallat.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.