Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.
Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.
Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.
Publicat dins de Poemes del jazz, Poemes i balls
Espai de tarda confosa,
el sol de biaix il·lumina,
els nens surten de l’escola,
el blau alt del cel ja gira.
Tarda de confí tancat,
el món en si es capfica
deixant-nos abandonats
en el temps indefinible.
Immensitat sense nom,
espai en què s’esbarria
la força astral del clar jorn
fins que el vespre es realitza.
Publicat dins de Poemes de la tarda
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 