Temps grisenc

Posted on 20 gener 2014 | Deixa un comentari

escultura desolació no-res dona noia0

Enfonsada en el temps
recorro els carrers freds
cerclada per la roina.
Enmig del temps grisenc
em cau a sobre el gel
que nia dins la boira.
Els carrers allargats
com un sospir sospès
abans de l’abandó.
Vivint vaig caminant
com una aparició,
un moment definit
del meu temps limitat,
amunt i avall, ben sola,
amb un desig gravat:
tot just desaparèixer.

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes de la solitud, Poemes ombrívols. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.