Pablo Picasso
Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.

Molt bonic i ben travat Carme!!
Impressionant! S’adiu molt amb el quadre 🙂
m’agrada
Genial, genial!
Uf, música per a les orelles, les de més endins! 🙂
Poètic! m’ha agradat!
Buah! Genial! Sempre he admirat a la gent que sap fer poemes de les coses, a mi em sembla tant complicat! M’ha encantat!
Meravellòs, fer una poesia d’aquest quadre, sota la meva opinió el quadre és tot un poema
Molt bona poesia afegida al pentagrama.