El temps es bressa a si mateix
al gronxador que va restar
al prat antic on regalaven
les perles dolces del jovent.
Descolorit i amatent,
amb vells perfums que hi vam deixar,
al seu fustam la molsa creix
entre les llistes desgastades.
Sospès al sol no espera res,
avui és ja sols simfonia,
mogut pel vent, a frec d’oreig,
xop de la pluja fregadissa.
Tan delicat com aquell temps,
el seu seient de dues places,
igual també que els amors vells,
ara és natura del paisatge.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 