Queia el sol iridiscent a la plaça,
el cel lluminós era just a tocar,
en l’aire tot net els ocells hi piulaven,
els arbres alçaven la saba vital.
Entre el temps sedós la pau s’hi gronxava,
jo era asseguda a una taula del bar,
pels punts cardinals la joia fimbrava,
cafès fumejaven entre els esmorzars.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 
Em faig la imatge de seguida, Carme, ara sóc a Valls, una absurda matinada d’abril, amb una absurda pneumònia, després d’una absurda relació que m’ha deixat mort, i encara recordo les boniqueses que et deia i em contestaves: amb aquest poema m’has obert una finestra al que més enyoro, al meu blog només hi veuràs fantasmes, política i enemics imaginaris, jo mateix canto cada dia la cançó del mort per no haver de brillar massa.