També tu venies del no-res,
la parpella closa una nit de lluna,
les fines mans de la vellesa, delicades,
aturades al redós del pit.
De tu mateixa, què diries?,
d’aquest teu moment, últim, amb nosaltres?
Potser, com sempre, les paraules precises,
plenes de bondat i confiança,
onejant en la veu humida i càlida,
poc abans de marxar cap a la nova vida ineludible.
La teva veu per sempre avui callada
en aquest món devastat
on al teu costat eren insignificants els déus.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 
Hola!
Per fi arribo al teu bloc. No sóc un expert en poseia encara que segueixo alguns poetes.
Aquest poema teu “Món devastat” és el primer que he llegit i sincerament m’agrada. La poesia si no està feta amb el cor no provoca empatia.
He posat un enllaç al meu i així estaré al corrent cada cop que publiquis.
Vindré sempre que pugui a visitar-lo
Una abraçada
Preciós, preciós!! Senzill, clar, trist, nostàlgic… fa estremir!
Maria Teresa (Materile)
Totes precioses !
acabo de perdre la mare,…
gràcies per les teves paraules tant boniques!!!