Esclata el cant d’una estrella
cristal·lina, solitària,
que a l’espai celeste plora
un estel que l’ha deixada.
La seva llum llagrimeja
damunt la terra callada,
absorta en el seu dolor
de cremor i de nostàlgia.
Canta la punyent cançó
de la dona enamorada,
ressona per l’univers
tot el seu plany en fondària.
Sola entre la immensitat,
per la ferida esqueixada,
eleva el seu negre dol
com un ocell vola enlaire.
I no hi ha ressò d’amor
allà on el seu crit traspassa,
com si ja fos extingida,
dins del no-res enfonsada.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 