Art i artifici

     Després de classe, a l’hora de marxar de l’Aula de Literatura, faig temps expressament per deixar passar el tren que agafo cada dimarts per tornar a casa, el de les nou i divuit, i així poder trobar-te a l’estació. El teu tren, que passa just sis minuts més tard, també em porta a la meva destinació, que tu després ultrapasses.

     Romancejo encara baixant les escales del baixador, miro la bocana buida i alço el cap deliberadament cap a la pantalla d’informació. Represento per a mi mateixa que he perdut el tren, per si algú en tingués cap dubte. Després, distretament, m’encamino cap a l’altra andana, on sé que tu estàs esperant.

     Avui estàs profundament disgustat pel rebombori del Guardó que, finalment, per una potineria editorial, no t’han atorgat en el marc de les Festes Literàries del cap de setmana. El prestigiós Guardó de Sant Jordi, del qual no has volgut parlar i que, sens dubte, per qualitat literària et mereixies de llarg. Sé que per a tu és un dia especialment difícil, si bé no sé les pèrdues que això t’ha suposat, les amistats que t’han fallat, la gent que t’ha girat l’esquena. El que sé és que estàs irritable i amb els nervis desfets, amb el rostre tens i adolorit, amb l’ànim fràgil i crispat.

     En l’àmbit de la classe he procurat transmetre’t pau i oferir-te rialles, i he fet poques preguntes perquè no haguessis de fer un esforç sobrehumà per respondre o controlar-te.

     Ara, caminant cap a l’andana on ets, et veig d’un tros lluny, amb actitud activa d’espera, neguitejat i desitjós que arribi el tren i et porti cap a l’oblit.

     M’acosto a tu prudentment. Unes passes lluny, et crido l’atenció i et saludo, però no faig el gest d’acostar-me. Tu em reps sol·lícitament, i fins enretires la cartera per fer-me lloc. Jo vinc i m’assec al teu costat, amb aquella emoció humida que provoca l’acceptació. Tornem a saludar-nos, amb bonhomia.

     —Avui m’ha agradat molt la teva classe —et dic sincerament però dimensionant uns punts l’afirmació.

     —Sí? —preguntes interessat, amb un to fort i mirant-me directament—. Us interessa el que us explico?

     Jo em sorprenc una mica, però m’agrada estar sota la passió de la teva pregunta. La meva resposta també porta passió.

    —Ostres, i tant! Però moltíssim.

    —Sí? N’està contenta la gent?

    —I tant. Estem… enamorats.

    Tu rius.

    —Noteu que apreneu?

     —Moltíssim. Jo estic desitjosa d’aprendre. I tot el que sé de narrativa ho he après aquí, a l’Aula de Literatura. Abans no sabia res.

   —Bé, i que l’any passat hàgiu tingut el Ricard Soliu com a professor ja és tota una garantia —comentes tu, apreciatiu.

     Jo callo i miro al llarg de l’estació, cap a la banda oposada a nosaltres, mentre repasso amb el pensament la meva tristor pels esdeveniments que van succeir en aquella classe, les conseqüències dels quals, doloroses, arriben fins avui. En el clima de confiança que tu saps generar em decideixo a fer-ne un comentari.

     —Jo vaig tenir un problema amb el Ricard —et dic girant-me cap a tu—. Te n’ha dit res, ell?

     —A mi? No —dius amb un fort gest d’estranyament i negant exageradament amb el cap, mentre em mires amb fixesa per damunt les ulleres.

     Amb aquesta negació sé que n’estàs perfectament al cas.

     —És que ell és molt discret —comento, dissimulant.

     —Ell és molt discret i jo també.

     Aquesta és una confirmació del meu pensament d’abans.

     —Va passar alguna cosa greu? —continues, sense deixar de mirar-me.

     —Bé, és que em va semblar que em feia el buit i un dia m’hi vaig enfrontar i vaig marxar a mitja classe —abreujo.

     Tu tires el cap amunt, tot frunzint els llavis, com valorant la transcendència dels fets. Després tornes a abaixar-lo, donant a entendre que consideres que es tracta d’un cas sense gaire importància.

     —Però està solucionat? —em preguntes ara, mentre ens aixequem per agafar el tren que just arriba a l’andana.

     —Sí, està solucionat. Es van dir les paraules que s’havien de dir, o almenys jo les vaig donar per bones, i després vaig tornar a classe com si res no hagués passat.

     Com si res no hagués passat? No et diré el mal que em va fer, no et diré com em va desmotivar i ensorrar, no et diré que a resultes d’allò s’ha trencat definitivament la relació amb els companys que compartíem tant aquella classe com la teva. I com això em dol avui.

     —Molt bé, doncs.

     —Ja veus. El conflicte s’ha de viure i s’ha de resoldre, oi? —dic jo, a mode de colofó perfecte.

     —Com a les novel·les! —respons, emfàticament.

     —Exactament! —et contesto rient, entrant al vagó al costat teu.

     Un cop dins et deixo passar davant i et segueixo amb un posat una mica absent, però glatint per dintre per seure amb tu. Tu et generós, i t’ofereixes. Assenyales un compartiment per fer-nos-hi lloc tots dos. Jo et segueixo com despistada però amb obstinació.

     —Aquí ­—dius marcant el nostre territori—. On t’agrada més seure?

     Jo assenyalo en direcció a la marxa del tren.

  —De cara cap allà —responc.

  —Però vols finestra, passadís…?

     —És igual. Això tant me fa. Però, home, em sap greu… Tu potser vols llegir, o pensar un tema per un article… —dic, fingint-me una mica bleda.

  D’aquesta manera, et demano confirmació.

  —No, home, no! —repliques contundent.

   La teva fermesa m’agrada. I encara que jo sembli condescendent o insegura, no et creguis que no sóc com tu. També sóc una roca fermament apuntalada.

     Plegues l’abric i t’asseus aguantant un badall.

  —Avui estic derrotat —dius.

  —Sí, eh? Però ara pots descansar una mica.

    T’arrepapes al seient, amb les cames obertes, els braços al reposador, abandonat. Abaixes el cap, abatut. Tanques els ulls i jo retinc la mirada sobre tu, ara que no saps que et miro. Deixo passar un estona prudent i després se t’adreço.

     —Saps quina és l’última cosa a què m’he dedicat? —et pregunto.

  —A què?

  —A escriure un conte eròtic. És per presentar-lo a un premi.

  —Hi ha un premi de conte eròtic? —preguntes, vivament interessat.

     —Sí, a Vilanova. L’atorguen per les diades del Carnaval. El porto aquí —responc, obrint la carpeta.

   Trec el full de la convocatòria, subratllat de vermell en els enunciats d’interès. Llargària màxima, deu fulls. Dotació, tres-cents euros. Termini, 15 de desembre.

     —Ah, sí, està bé. Encara tens més de quinze dies per presentar-lo.

     —Sí, però l’enviaré de seguida. Ja el tinc acabat, i n’estic contenta. Sobretot pel que fa al treball del llenguatge, que és potser el que m’apassiona més.

   —Aquest és un dels temes més interessants, però aquest curs no hi arribarem. Quan ho tocareu de ple serà l’any que ve.

    —Però l’any que ve tu no hi seràs, oi?

     Tu vacil·les un instant abans de contestar.

     —No ho sé, ja ho veurem.

     —Vols el full de la convocatòria? —et pregunto, en veure com t’havies interessat pel tema.

     —No, no! —contestes segur, desinteressat de cop.

     —Si el vols te’l dono. Jo el tinc a l’ordinador.

     —No, no, gràcies, no.

     Ara m’adono que potser esperaves que et donés el conte. Realment, ho faria de gust   perquè és un treball literari i la teva opinió m’encantaria, però és un fet que està definitivament fora de lloc i de to. A més, així em reservo un interès que tu tens cap a una cosa meva.

     Acotes el cap i tornes a tancar els ulls. El tren trontolleja. Baixador de Vallformosa. Com costa de passar aquest viatge, amb un acompanyant a estones tan silent!

     —Tu escrius poesia? —et demano tombant-me cap a tu.

     —No.

     —No? Doncs a la teva plana d’Internet hi ha un apartat on hi diu «Poesia». El que passa és que hi he entrat i està desactivat.

     —Quina plana és?

     —La de l’Associació de Prosistes.

     —Ah sí? Doncs no, no n’escric. En llegeixo, però no n’escric.

     —Has llegit les «Cartes d’Aniversari» de Ted Hughes? És un dels llibres que m’ha apassionat més.

     Tu fas un gest concentrat. Després negues amb el cap.

     —Com dius que es diu? Ted Hughes?

     —Sí.

     —I qui és?

     —Coneixes la poetessa Sylvia Plath, que es va suïcidar?

     Però m’aturo un moment, mirant-te amb una expressió interrogant.

     —Et va bé que t’ho expliqui? Et ve de gust? —pregunto ara amb por real de destorbar-te.

     —Sí, sí —respons tu contundent, afirmant dos cops amb el cap.

     —Doncs el Ted Hughes era l’home de la Sylvia Plath.

     —Ah, sí, sí sí. Ara em ve a la memòria. I aquest llibre què és, una confessió de la seva responsabilitat moral pel suïcidi d’ella?

     —No, en absolut. I aquesta és la gran força del llibre —dic emfatitzant—. No hi cap mena de sentit de culpa, i ni un sol judici moral. Parla de la seva passió i de la seva vida junts. Ella es va suïcidar pel seu propi desequilibri.

     —Bé, això és de discutir. En el llibre ell fa ficció.

     —No, no fa ficció… Parla de la seva relació real.

     —Bé, no és ficció, doncs, però és artifici. Això vol dir que el que diu ha passat per un sedàs, que ha passat la vivència per un procés selectiu d’interpretació.

      —Però és com un cristall, eh? —insisteixo.

      —Això és perquè sap fer bé l’artifici, perquè és un bon artificier.

     Jo ric.

     —Sí, segurament. Tens raó. Però el que ell fa és art, eh?

     —Bé! Art i artifici. I és que aquest és el seu ofici, eh?, no ho oblidem pas! —rebles tu.

     —Ja és mort. Coneixes tota la història? La seva segona dona també és va suïcidar, i pel mateix procediment que la primera, per inhalació de gas.

     —Ostres! Ostres! Mare de Déu! I encara creus que ell no hi va tenir cap responsabilitat? És molt sospitós, no?

     —I a més, es va suïcidar amb la filla de tots dos de cinc anys.

     Tu t’atures en sec.

     —Així la va assassinar —contestes reflexivament.

     —Sí —responc jo, sorpresa perquè no havia estat capaç de mirar-m’ho així. I doblement sorpresa perquè tu ho has vist amb aquesta rapidesa—. És com el mite de Medea, que has explicat avui mateix a classe. Devia assassinar la filla per odi a ell —dic al mateix temps que la idea s’obre pas per primer cop al meu pensament.

     —Home, i tant!

     —Creus que ell devia tenir alguna responsabilitat en el suïcidi de les seves dones?

     —I tant!

     —I no pot ser responsabilitat només d’elles?

     —També podria ser —concedeixes a contracor—. Però ell ja se les devia buscar desestabilitzadetes…

     Jo ric, divertida pel teu to, però no estic convençuda. A més, jo crec que sempre es pot fugir, que la decisió de qualsevol cosa, en últim terme, sempre és d’un mateix, que les culpes no s’han de carregar a ningú.

     Et mostro, amb discreció, el meu dissentiment:

     —Però en la seva obra és d’una lucidesa i d’una precisió lluminoses. A més, té unes imatges amb una potència…

     —No és el mateix la persona que allò que escriu. No té res a veure. Les intencions reals que ens fan moure o escriure sempre ens les guardem per a nosaltres. I fins de vegades les nostres pròpies intencions les desconeixem.

     —Això és veritat. I d’això me n’estic adonant darrerament. Però aquest llibre m’ha al·lucinat, no t’ho pots imaginar. És d’una maduresa, d’una intensitat, d’una sensibilitat… —continuo, apassionada i embalant-me—. Mira, te’l regalaré!

     Després en refreno. Pot ser que m’hagi excedit? Em vols donar tanta confiança com perquè et regali un llibre?

     —Puc regalar-te un llibre? —et pregunto seriosament, abaixant el to.

     Tu tens els ulls tancats, amb un gest adust. Però jo sé que no n’ets. Respires com adolorit mentre t’ho penses un moment. Després afirmes amb un sol cop de cap, deixant-te anar.

     —Sí.

     I m’adono que jo prenc la teva acceptació com una penyora.