El miracle

 

1

Agenollada a terra, estirant el cos endavant per arribar a tots racons de sota el bufet, l’Aniseta fregava les rajoles amb aigua de lleixiu. Feia dies que se sentia marejada i havia de córrer a vomitar, i ara un altre cop li pujava l’acidesa de l’estómac a la gola i li creixia una aspror que li removia les entranyes. Mig tremolosa, eixugant-se el front amb una mà, pregava a la Mare de Déu que no hagués de tornar a anar a la comuna. Hauria de passar per davant de la cuina, on la Rita rentava les cassoles, i no volia despertar-li cap sospita que li passava alguna cosa fora del comú. Però aquesta vegada no va tenir pas temps d’aixecar-se. Una contracció violenta de l’estómac la va fer perbocar prop de la galleda, sense gairebé ni temps per girar el cap.

Encara tenia la respiració entretallada quan va sentir darrere seu la veu de la Rita.

―Què et passa, Aniseta? Que no et trobes bé?

Ella va intentar sobreposar-se.

―Sí… –va dir amb un fil de veu, passant la baieta pel vòmit.

―A mi em sembla que no, Aniseta. A mi em sembla que fa dies que no estàs bé –li va dir la Rita, amb el to comprensiu que sempre li parlava quan li explicava les feines de casa o li donava algun consell.

En sentir les seves paraules, l’Aniseta va notar que alguna cosa se li trencava a dintre i va esclatar en sanglots.

Aquell plor va confirmar a la Rita el que feia dies que es temia.

―Així que és això, eh, Aniseta? –va dir a poc a poc, passant-se les mans pels cabells blancs, esglaiada–. És això, oi?, que estàs embarassada.

En aquell moment les campanes de Santa Maria del Mar tocaven les quatre de la tarda.

2

L’Aniseta va girar pel carrer dels Abaixadors agafant-se la manteleta pel coll. Ja era vespre i feia fred, però Santa Maria del Mar era tan a la vora que per anar-hi mai no es posava l’abric. En veure el campanar esquerre de l’església, emmarcat en l’estretor del carrer, se li van agombolar els pensaments. Va apressar el pas. Li faltava temps per anar a resar a la Mare de Déu.

Dins de l’església, sota les seves cúpules altes aixecades per aquelles columnes delicades, s’hi sentia acollida. A aquella hora ja no es veia la il•luminació dels vitralls, que tant li agradava, sinó que la llum sorgia de les espelmes enceses.

Va passar davant les capelles de santa Apolònia, de sant Pancràs, de sant Isidre, de santa Eulàlia i sant Josep, i tots li semblaven persones bondadoses i properes, com si formessin part de la seva família, però ella va anar a agenollar-se davant de la imatge de la Puríssima Concepció. Aquí la mare de Déu ja devia estar encinta, i això la reconfortava. Qui més, de tots els sants i santes, podria entendre-la en aquells moments?

La Puríssima Concepció estava envoltada d’àngels i estrelles. Era sota una corona, amb les mans entrellaçades en forma de prec i amb els peus descansant sobre la bola del món. Amb un dels seus peus delicats esclafava la serp del pecat. Portava, també, al voltant dels cabells, una corona de petites estrelles. L’Aniseta es va tornar a entendrir per tota l’harmonia i devoció que expressava el seu rostre. Sabia que, encara que tots els fidels que en aquell moment hi havia a l’església la condemnarien, la Puríssima Concepció no la jutjava, sinó que la comprenia i li donava forces. Però l’Aniseta necessitava més que això, i per aquest motiu venia cada dia, quan les feines a l’Hostal de la Sort ja havien minvat, a demanar a la Puríssima un miracle.

Amb les mans esteses damunt la cara i els ulls, en posició de recolliment, li pregava que li oferís els mitjans que li permetessin anar a buscar el pare del seu fill, allà a Grècia, d’on havia arribat amb un vaixell mercant i on se n’havia entornat com un colom que aixeca el vol.

L’Aniseta, sola a Barcelona, amb el seu pare treballant en una vila forastera, filla d’un poble on, si hi tornava, tothom la miraria com una empestada, sabia que no tenia cap més sortida que anar a buscar el pare del seu fill, i per poder-ho fer s’imaginava que en un racó del carrer, a sota del coixí, a dins d’un calaix de la tauleta de nit, faria la troballa d’un feix de diners, només els justos que li calien per embarcar-se, i que aquest seria el miracle que faria per a ella la Puríssima.

Quan va obrir els ulls li va semblar que la Mare de Déu li deia que confiés en què li concediria el seu prec.

3

Abans de marxar de l’església es va acostar a la espalmatòria i, en el moment que va girar el cap per agafar un ciri, va veure un home que, dret davant la capella de sant Magí, amb la boina entre les mans, la mirava com si l’esperés. Ella, confusa, va encendre el ciri i va lliurar l’almoina a la caixeta de la guardiola, i després es va tornar a mirar l’home per si no fos cas que el conegués. Però no l’havia vist mai.

Va senyar-se amb rapidesa de cara a l’altar major i, per sortir més de pressa, va passar per la porta lateral del carrer Sant Maria. Aleshores es va adonar que l’home la seguia.

Va travessar sufocada la placeta del Fossar de les Moreres i va córrer cap al carreró del Malcuinat. El cor li anava molt de pressa. Què li devia voler, aquell home? L’havia espantada la seva manera d’actuar, aquell sigil, com si volgués fer alguna cosa dolenta. Es va amagar una estona dins d’un portal, i després, en comptes de desfer el camí, va fer la volta per la plaça de les Olles i va caminar amb angúnia fins que va arribar a l’Hostal de la Sort.

4

―Com és que has trigat tant? –li va preguntar la Rita–. La mestressa ha preguntat per tu.

―És que m’ha seguit un home –va respondre l’Aniseta, confusa, asseient-se a la cadira.

―Valga’m Déu! I el coneixies? –li va preguntar la Rita, aturant la feina d’eixugar els plats.

―No, no l’havia vist mai. Ja m’he adonat que em mirava dins l’església, i quan he sortit m’ha vingut al darrere.

―I t’ha seguit fins aquí?

―No, l’he esquivat. Per això he tornat més tard.

―Jo ja estava amoïnada per tu, perquè no fessis un disbarat.

―Quin disbarat? –va preguntar l’Aniseta, de sobte sobresaltada, mirant-la directament.

―No sé… que no et volguessis tirar al mar, com la noia de ca l’esparter, o fessis alguna altra bestiesa.

―No, només he anat a resar –li va dir amb un to mesurat per retornar-li la confiança–. No sé qui podria ajudar-me, si no és la Mare de Déu.

―Però, criatura! Que jove que ets! –va dir la Rita, sacsejant el cap–. Mira, demà aniré a ca l’herbolari a buscar una barreja d’herbes remeieres per veure si t’ho fan anar tot avall.

―Què vol dit, tot avall? –va preguntar l’Aniseta.

―Que et tregui el problema, comprens?

L’Aniseta va obrir uns ulls com taronges. A ella no se li havia acudit ni per un moment canviar el seu estat. Ella només pensava en anar a trobar l’Alexis, i per això només li faltaven els diners per poder comprar el passatge.

―Només necessito arribar a Grècia, Rita, però no sé com ho puc fer. Això és tot el que li demano a la Mare de Déu.

―Has escrit al teu pare? –li va preguntar la Rita, passant per alt les paraules de l’Aniseta.

―No. El mataria del disgust. I al poble no hi puc tornar, Rita.

―Si aquí saben que estàs en estat et faran fora al moment.

―Per això només puc anar a Grècia.

―Però Grècia no és aquí a la cantonada. I ja estàs segura que aquest noi et voldrà?

―Sí –va dir l’Aniseta, recordant l’ímpetu de l’Alexis cap a ella–. I, a més, quin altre opció em queda?

―I si allà ell ja és casat? –li va voler fer reflexionar la Rita–-. I si un cop allà no et vol? I si fos el cas que no arribessis ni a trobar-lo? Tu què en saps d’ell, criatura!

―No tinc cap més sortida –va respondre l’Aniseta, entestada.

La Rita se la va mirar amb els ulls plens de planyiment, comprenent que s’agafés a un ferro roent.

―Pensa’t això de les herbes remeieres. Encara hi ets a temps –li va dir amb calidesa.

L’Aniseta no va contestar però va sentir com les llàgrimes li pujaven als ulls.

5

El cabàs pesava i l’Aniseta el portava amb una cura extrema. Encara que els ous anaven embolicats amb paper de diari per dotzenes, qualsevol cop o moviment brusc podria fer-li fer una trencadissa.

La sirena d’un vaixell va xiular al port i a l’Aniseta se li va fer un nus al coll al pensar en el matí que l’Alexis havia marxat de l’Hostal de la Sort per tornar a Grècia.

L’única lligam que tenia amb ell era l’adreça d’un pot de fruita confitada que li havia regalat, amb uns símbols barrejats amb algunes lletres reconeixibles. Intentava esbrinar on hi posava Atenes, però, tret d’algunes vocals, tots els altres signes li eren incomprensibles.

I ella només pensava en arribar a Atenes i mostrar a la gent del carrer aquella etiqueta, amb el nom i l’adreça de l’empresa que confitava fruita dolça i n’anava a vendre a Barcelona, i estava segura que, veient aquelles dades, tothom sabria donar-li raó del seu xicot. Però, com s’ho faria per anar-hi? I aleshores va sentir com una opressió al pit i se li va presentar, tal si la tingués davant, la imatge de la Puríssima.

De cop va tornar a sentir el mareig i va respirar fondo. Es va aturar a un costat del passeig del Born i va deixar el cabàs a terra. Va buscar dins la butxaca del davantal el mocador i el va deixar a la mà per si havia de vomitar. Però li va semblar que l’estómac se li assossegava. I aleshores va recordar el primer dia que l’Alexis se li va acostar al Pla de Palau, tan somrient i feliç, i per tota salutació li va descordar, entremaliat, el llaç del davantal.

I després d’unes quantes paraules incomprensibles, sense deixar de somriure, ell havia agafat una pinya mig oberta de terra, sota el pi de la plaça, i havia anat fent caure els pinyons de dintre i els havia anat trencant i els hi havia donat amb la mà oberta, tota plena de resina i de la pols negra de la pinya. I a la nit l’havia esperada dalt l’escala, amb una dolçor i una fermesa que l’havien deixada sense alè i, sense saber com, ella mateixa havia anat lliscant cap a la seva habitació. És així com se li havia presentat l’àngel a la Mare de Déu?, es preguntava l’Aniseta.

6

De matí, quan l’Aniseta i la Rita van sortir de l’Hostal de la Sort, cada una agafant per una nansa la portadora de la llet, la Rita va mirar el rètol escrit a la fusta de la portalada.

―Mare de Déu –va dir, senyant-se–. Tu aquí no n’has tinguda pas gaire, de sort, en el mig any ben bo que fa que hi ets.

L’Aniseta no va dir res, però va pensar en com li havia agradat aquell barri tan bon punt havia arribat. L’hi havia portada el seu pare, amb el carro, i d’ençà que havien entrat al carrer serpentejant de l’Argenteria, amb la silueta de l’església de Santa Maria del Mar al fons, s’havia quedat muda. I jo viuré aquí?, va pensar, encara incrèdula de la seva sort. Però ara necessitava molt més que sort. Li calia, urgentment, un miracle.

En una de les paradetes adossades a la paret de l’església, la més propera a la porta lateral, hi venien roba de nen petit i molt petit, i a l’Aniseta li va venir un calfred de pensar que un dia no gaire llunyà duria una criatura a coll vestida amb aquella robeta. Què hauria passat, des d’ara fins aleshores?, es va preguntar. La seva manca de resposta la inquietava, però tenia una esperança cega en el miracle que esperava.

Al passar per davant de l’abeurador, a l’Aniseta li va fer un tomb el cor i es va parar en sec.

―Què et passa? –li va preguntar la Rita, estranyada.

―Veus aquest home al costat del carro? –li va dir fluixet l’Aniseta, respirant molt de pressa.

―Sí. És l’encarregat de cal Miralles.

―Així, el coneixes? –va fer l’Aniseta, blanca com el paper.

―Ja t’ho he dit. Què passa?

―Que aquest és l’home que em va seguir al sortir de l’església –va dir, neguitejada.

―Doncs així no et podia pas voler res de mal –va respondre la Rita, tornant a prendre el pas–. Hi treballa des de fa anys i és de tota confiança. Potser volia dir-te alguna cosa.

―Qui són, els de cal Miralles?

―Són una gent molt rica. Fan comerç amb Amèrica. Viuen aquí a prop, al carrer de la Princesa –va dir la Rita, tot saludant unes minyones.

L’Aniseta es va quedar confusa i estranyada, però no va dir res. Només pensava en entrar un altre cop a l’església a fer un petó als peus de la Puríssima.

7

L’Aniseta ja tenia un càntir ple i l’altre era sota el doll regular de la font. A aquella hora tan matinera no hi trobava mai cua, i els hostes de l’Hostal de la Sort, només llevar-se, tenien aigua de la bona a taula a l’hora d’esmorzar. Les botigues i les paredes encara eren tancades, però les dones ja escombraven el carrer i el ruixaven amb aigua, i els carros carregats de fruites i verdures ja feia estona que circulaven camí del Born.

Quan anava per agafar el càntir, ja ple, va sentir darrere seu una veu d’home que li parlava.

―Bon dia, noia. No t’espantis…

L’Aniseta es va girar d’una revolada. Davant seu tenia l’home que l’havia seguida, l’encarregat de can Miralles.

―Què mana? –li va demanar, reticent. Però ara, sabent de qui es tractava, ja no sentia tanta desconfiança.

―Només vinc per complir un encàrrec de la senyora Eulàlia de cal Miralles –li va dir ell.

―Un encàrrec?…, quin encàrrec? –li va preguntar plena d’estranyesa l’Aniseta.

Aquell home es va posar la mà a la butxaca i en va treure un sobre que va mantenir discretament a la mà

―La senyora Eulàlia m’ha manat que et faci arribar aquesta lletra –va dir, i tot seguit va allargar-li el sobre.

―A mi? –va preguntar l’Aniseta, ara realment astorada, agafant la lletra i sense saber què fer-ne.

―Sí, a tu. Ara l’únic que cal és que la contestis i que la resposta me la tornis a mi mateix.

―Però si no sé què hi diu –va fer l’Aniseta, amb el sobre a la mà.

―No hi fa res. Ja la llegiràs. I la contesta, quan et sembla que me la pots donar?

L’Aniseta no va dir res, però es va desar la lletra a la butxaca del davantal.

―Que no em contestes? –li va preguntar l’home.

―La resposta…? I ha de ser per escrit o de paraula? –va encertar a dir l’Aniseta.

―Per escrit, és clar –va contestar de pressa aquell home-. És a la senyora Eulàlia a qui li he de lliurar.

L’Aniseta, tot i que no sabia de què anava res d’allò, comprenia molt bé el que aquell home li demanava.

―La resposta li he donar a vostè per escrit? –va dir a poc a poc, sobreposant-se–. Doncs li puc donar demà mateix, si a vostè li va bé.

―Demà? De primera –va respondre ell àgilment–. I a quin lloc et puc buscar?

A l’Aniseta li va venir una inspiració.

―Passi per l’església de Santa Maria del Mar quan ja hagin tocat les campanes de les nou i esperi’m a la porta principal –va dir, pensant que no volia que res interrompés el seu moment d’estar amb la Puríssima al seu altar.

―Va bé, doncs. Així, quedem entesos –va dir aquell home, ja girant-se per marxar.

L’Aniseta es va palpar la lletra a través de la butxaca del davantal. Semblava que li cremés de les ganes que tenia de saber què hi deia.

L’església encara era tancada, i li va saber greu no poder entrar un moment per agenollar-se davant la Mare de Déu.

8

―Que et tornes a trobar malament? –li va preguntar amoïnada la Rita quan va veure que, després de deixar el cabàs i l’abric, pujava les escales per anar a la seva habitació.

―No, és que tinc fred. Vaig a buscar la manteleta –li va contestar l’Aniseta, delerosa de llegir la carta.

Un cop a l’habitació es va asseure al llit i, amb el sobre a la mà, en va estirar la solapa. Estava enganxada i es va esquinçar, però ella va poder treure la lletra i, un cop desplegada, va començar a llegir.

Benvolguda Aniseta,

He sabut a través de la nostra cuinera, que té amistat amb la Roseta del peix, del teu mateix poble, que es veu que és qui et va recomanar per fer de minyona a l’Hostal de la Sort, que ets filla d’en Joan Boix, de la Terra Alta.

Vaig conèixer el teu pare quan feia de carreter a casa nostra, més de trenta anys enrere. Llavors encara vivíem a Sants, on teníem la farinera. Aleshores tots dos érem molt joves, i ell va haver de tornar al poble quan va morir el teu avi. Des de llavors que no n’he sabut res més.

Jo fa poc que m’he quedat viuda. Em vaig casar amb un industrial francès i he viscut a Lió fins fa pocs mesos, i d’ençà que he tornat a Barcelona que he pensat sovint en el teu pare, encara que no tinc coneixement d’on es troba ni quina és la seva situació.

La casualitat ha fet que sabés que tu eres servint aquí a la Ribera, i és per això que t’escric, per veure si em podries dir si està bé, quina és la seva situació i on es troba, així com si també em podries facilitar la seva adreça. En cas que no creguessis convenient donar-me’n tants senyals, et voldria demanar si podries enviar-li les meves dades per si fos ell que em volgués escriure.

I pel que fa a tu, si es dóna el cas que hagis de menester alguna cosa, només cal que m’ho demanis que t’ho oferiré amb molt de gust.

Espero la teva resposta i et demano discreció.

Senyora Eulàlia

En acabat de llegir l’Aniseta estava confusa. Va mirar les dades de sota la signatura i es va adonar que hi havia coses que havia de pensar a poc a poc per comprendre-les, i s’adonava que moltes de les coses que ella vivia segurament altres persones ja les havien viscudes abans que ella. No sabia ben bé cap on encaminar els seus pensaments, però, enmig del desconcert que sentia, semblava que hi brillés una llumeta que just s’havia encès i que anava creixent. I encara que sentia com la Rita des de baix la cridava, va ajuntar les mans i va demanar ferventment a la Puríssima que l’ajudés a veure-hi clar.

9

L’Aniseta sentia que no tenia temps. Va pensar que parlar del seu pare i donar directament la seva adreça a la senyora Eulàlia, sense consultar-l’hi a ell, no estava bé, però no podia triar.

A la nit s’havia despertat molts cops per veure si era veritat que aquella carta existia, i el sol fet de tocar-la no li deixava conciliar el son. Finalment es va incorporar quan les campanes de Santa Maria del Mar tocaven dos quarts de cinc de la matinada. Tenia una bona estona abans no hagués de baixar a la cuina a encendre els focs.

Es va asseure al llit, va agafar el full ratllat que la Rita li havia donat d’una llibreta vella i, amb un llapis de fuster, es va disposar a escriure la resposta.

Estimada senyora Eulàlia,

El meu pare es troba en bones condicions de salut, gràcies a Déu i a la Mare de Déu. Fa mig any que va marxar del nostre poble després de dues temporades seguides de males anyades, i ara es troba treballant en una empresa de sal del Delta de l’Ebre. Va ser quan jo, per mitjà de la Roseta, em vaig llogar a l’Hostal de la Sort.

La meva mare fa vuit anys que va morir i jo sóc l’única filla que van tenir els meus pares. Això vol dir que ell és vidu. Més avall li escric les seves senyes, tant del Delta com de casa nostra, a Riba-roja.

Li dono les senyes directament perquè no tinc temps d’escriure al meu pare i esperar la seva resposta ja que, encara que pugui semblar estrany, m’urgeix embarcar-me cap a Atenes, a Grècia, en el primer vaixell que hi vagi.

És per això que, en vistes al seu oferiment, i com que no tinc cap més manera d’aconseguir-ho, li demano si em pot fer a mans el bitllet pel passatge, ja que això és tot el que necessito.

Li demano que, en cas que pugui ajudar-me, el seu encarregat vingui a lliurar-me aquest bitllet, el vespre que convingui, a la capella de la Puríssima Concepció de Santa Maria del Mar, un cop tocades les nou. A aquesta hora sempre em trobo allà resant, en companyia de la Mare de Déu.

Moltes gràcies,

Aniseta

Quan va doblegar el full li semblava que el cor li volia sortir per la boca. Es feia creus de la seva pròpia gosadia, però sentia que al seu costat hi havia la Puríssima i que era ella mateixa qui l’havia empès a escriure aquelles paraules.

L’endemà, tal com havia convingut, la va lliurar, amb una decisió que es desconeixia, a l’encarregat de can Miralles, que ja l’esperava a la porta de l’església quan ella hi va arribar. L’espera de la resposta de la senyora Eulàlia li cremava com foc.

10

L’encarregat de can Miralles la tornava a esperar davant la capella de Sant Magí. Igual que les altres vegades, duia la boina a la mà i actuava amb sigil, però ara l’Aniseta, tal com el vespre que li havia lliurat la lletra per a la senyora Eulàlia, s’alegrava que hi fos.

Havien passat tres dies d’angoixa, i ara mateix no sabia la resposta que li portava aquell home, però l’Aniseta, agenollada davant de la Puríssima, li pregava amb fervor que ella, que també havia de ser mare, no la deixés de la mà i fes possible aquell miracle.

Va anar a fer un petó als peus de la imatge, que lluïa amb tornassols daurats damunt la bola del món, i va fer un gest a l’home perquè se li acostés. Volia rebre la resposta davant de la Mare de Déu.

L’home va caminar cap a ella, feixuc, passant davant la lluminària titil•lant de les espelmes, i tan bon punt va ser davant seu li va allargar un sobre tancat.

―Bona nit tinguis –li va dir, i seguidament es va encaminar cap a la porta.

L’Aniseta es va quedar amb el sobre a la mà. Va tornar a agenollar-se i, davant la imatge de la Puríssima, el va obrir de pressa. No podia aguantar el neguit de saber cap on es vinclaria el seu destí.

I davant la llum que traspuava la imatge, amb un tremolor que la va sacsejar sencera, es va trobar a la mà un bitllet blau que era el seu salconduit per a Atenes. Dins el sobre hi havia també una petita nota, on hi deia: “No deixis de demanar-me ajuda, et trobis on et trobis. Senyora Eulàlia”.

L’allau de sensacions que la van envair li van fer esclatar el plor, i per entremig de les llàgrimes, que no podia aturar, va veure el rostre serè de la Puríssima que l’embolcallava amb la seva infinita bondat.

11

―Afanya’t, que encara perdràs el vaixell –la va apressar la Rita, carregant la maleta.

Però l’Aniseta, ara que se n’anava, s’ho volia mirar tot. Tenia un pessic al cor per tota la incertesa del futur, però caminava lenta, dient adéu als carrers i al cel, i al tràfec viu d’aquell barri que havia sigut tan seu i on havia viscut coses tan punyents. L’església de Santa Maria del Mar era tancada, però en passar per davant en va tocar les pedres i el seu pensament va córrer a l’altar de la Puríssima, a la bellesa serena de la Mare de Déu, que havia estat en tot moment al seu costat, fins al punt de fer un miracle. I el seu vessament de dolçor va tornar a asserenar-la i a donar-li confiança.

I quan amb la Rita van girar cap al port i ja no va veure les torres de les campanes es va sentir per un moment desemparada. Però va ser només un moment, perquè la companyia de la Puríssima va tornar a fer niu dins seu i va assossegar-la.

I llavors va mirar la Rita, que caminava al seu costat amb neguit, preocupada per ella, i va pensar en el cor tan gran d’aquella dona i en com se l’estimava.

―Rita –li va dir, acostant-se-li i fent-li un petó a la galta fresca.

―Au, vés –li va respondre ella, amorosa com sempre.

I de cop ja eren al port, amb tot el tràfec i la confusió de carretons i crits, i homes, i carros, i maletes, i al fons els vaixells, grossos com baluernes.

―Vostès, senyores, on van? –els va cridar un home amb una gorra i una jaqueta amb la insígnia del port.

―A Grècia –va respondre fluixet l’Aniseta, una mica desorientada, amb el bitllet a la mà.

―Doncs és aquest vaixell. Vinga amunt –va dir l’home encaminant-les cap a la passarel•la.

L’Aniseta es va abraçar a la Rita.

―Au, va! –li va dir la Rita, emocionada-. Ja ens diràs, eh?

―Sí, Rita –li va respondre l’Aniseta-. I gràcies. Tu has sigut la meva sort a Barcelona.

―Au, dona, vinga, ja ho tens tot? –va contestar la Rita, donant-li la maleta i empenyent-la cap al vaixell.

L’Aniseta va pujar per la passarel•la, i quan va saltar dins del vaixell va comprendre que ja no hi havia camí de tornada. Va pensar en l’Alexis, en la proximitat de la seva trobada, i va palpar dins la butxaca de l’abric l’etiqueta del pot de confitura, com si fos un talismà. I només aleshores, per primer cop, es va adonar del que era a punt de fer i li va venir un calfred d’espant. Va buscar amb els ulls temorosos la mirada de la Rita com per sostenir-s’hi mentre pensava que marxava per anar a llançar-se al buit, i aleshores les reflexions que li volia fer fer la Rita van prendre cos. I si fos veritat que l’Alexis no volia saber res d’ella? I si no li importava que hagués de tenir un fill seu? Però després, com una flaire dolça que corregués per entre l’ambient salobre de port, va pensar un altre cop en la Puríssima, i la seva imatge damunt la bola del món i entremig de les estrelles la va portar altre cop a les paraules escrites de la senyora Eulàlia, i el seu sentit es va escampar en ella com un bàlsam. “No deixis de demanar-me ajuda, et trobis on et trobis”, va recordar com una benedicció.

Ara l’Aniseta, enmig de l’activitat del vaixell, va tornar a somriure. Comprenia que el veritable miracle que havia fet la Puríssima no era haver-li ofert la manera de trobar el bitllet per viatjar fins a Atenes, sinó la mà que li havia estès la senyora Eulàlia, que era com un auxili que li havia arribat directament del cel. I llavors es va posar la mà a la panxa i va pensar que quan naixés el seu fill tornaria a la capella de la Puríssima de Santa Maria del Mar perquè també el beneís a ell i no deixés que mai no li passés res de mal.

I aleshores va adonar-se que la imatge de la Mare de Déu restava dins l’església com una penyora per tornar a Barcelona, aquella ciutat dolça i miraculosa que ella s’estimava tant.