D’on ve l’olor d’espígol
i l’aleteig continu
dels petons més suaus?
Com hi ha claror de dia
i la jove alegria
dels contes dels infants?
Què és aquest llambreig
de garlandes encès,
gemades i penjants?
I quan les papallones
han vingut així, en ones,
al meu viure isolat?
Ha arribat potser l’hora
que s’obrirà la porta
del meu redós tancat?
Publicat dins de Poemes de la solitud
Publicat dins de Poemes per a nens
No sé què et va passar. I en aquest temps que corre,
del qual ja fa sis anys, ja no sé ni qui ets,
ni la cara que fas, ni on deus asseure ara
les bases del teu món, ni si l’odi és present
per mi, la teva mare, si seràs tu a la fi
qui arribarà a matar-me. No sé ja ni qui ets
però no em fio de tu, i el cor que vas ferir
segueix amb cicatrius a punt de rebentar-se.
I em deslligo de tu, a qui no va importar
que visqués o morís foradada pel càncer,
malferint-me, ultratjant-me, bavejant de tant d’odi.
No tinc vida per tu, que he de reservar-la
pels esculls que m’atenyen, per la lluita que em falta,
per la mort que em pertany, gens lluny, propera i clara,
i pel viure i pel gaudi de tots els meus viatges,
la joventut que em resta, els amors que m’esperen
com un recomençar. Si és que algú va instigar-te
i et va convertir en bala per llançar contra mi
és el gran delinqüent a qui ni l’Infern basta
per purgar els seus pecats. I si vols acostar-te
a poc a poc i lenta, ara per explicar-te,
de ple m’hi trobaràs, però no pots escapar-te
de mostrar avui la cara, d’enfrontar la veritat.
No voldria trobar-me en el teu atzucac.
(Acte tercer)
Publicat dins de Poemes d'una mare
Quan arriba l’hivern, mar,
extens un blau d’opalina
i l’aire es ve a enjoiar
del vol baix de les gavines.
Escumeges, levitant,
la sorra daurada i fina
que espera el sol de llevant
els matins de boira humida.
Ets mare mediterrània,
mantell fet d’aiguamarina
i abastes illes llunyanes
i les consents i avicies.
Acarona, dolça mar,
la sorra de pedra fina ,
el lloc on vaig passejant,
desitjant-te, blava i nívia.
Canta’m cançons de bressol
amb la veu fonda i senzilla,
conta’m mil·lennis de sol
i les històries que endinses.
Tu, mar, ets transformació,
i jo, tan sols sóc finible,
així a tu no et pertany
la mort que a mi endins em fibla.
Tu amb l’oratge véns i vas,
mar tendra, mar, sàvia amiga,
fes-me lliure amb el teu cant
d’energia i de celístia.
Dreçada just davant teu
escolto la teva dita:
“tu deixa’t portar pel vent
sense arestes de la vida”.
Publicat dins de Poemes de la Mediterrània, Poemes del mar
Ramon N. Bonet
S’estenen suaus els dies a la riba celeste,
entre les cases blanques obertes a la mar,
s’alcen amunt palmeres més altes que l’església,
plomalls de verd maragda enllà del campanar.
Els ulls de les finestres esguarden un cel d’òpal
que titil·la dins l’aigua, el seu límpid mirall,
i la vila en la calma sent el cruixit de seda
de la brisa de perla dins el temps vellutat.
Subtil hi és la vida, com el cristall polida,
en els carrers i places de claror i netedat,
i per l’aire s’escampa l’olor blava de l’aigua,
turquesa exquisida, translúcida i solar.
Publicat dins de ., Poemes solars
Vibra la teva cabellera
al pas dels anys, entre les ones
d’un temps desaparegut.
També les teves llargues mans
i la morenor del teu rostre
brillen amb línies pures,
cisellades per la llum
d’estrelles que ja van marxar.
Però el ressò de les notes
de la teva guitarra inesgotable
transmet el sacseig del teu viure
nu i feréstec com el vol de l’àguila,
immarcescible com la nit brunyida,
inabastable com la teva imatge.
Publicat dins de Poemes i balls
De tant esperar
el desig s’ha esmussat,
el cos ha canviat,
els ulls s’han entristit,
el cor s’ha empetitit,
la desolació ha mudat
la humana forma,
i s’ha anat acceptant
amb esforç
la vida sola,
sense creences ni somnis,
només amb mig respirar,
de tant temps d’esperar.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes del temps
Fita al mirall
la meva imatge calla.
Rere, les ones
del temps emmordassat,
sang que es remou
dins l’estanc que l’atrapa,
la violència
retruny de flanc a flanc.
Estat de guerra
en el qual em defenso
freda, immòbil
igual que un llangardaix,
de les ninetes
sura una pena negra
que regalima
a l’interior del marc.
El meu esguard
cerca un retomb de calma
i espera els dies
ben blaus i assolellats,
però el cor granat
escola la sang negra
sense sortida
en el llambreig tancat.
Es trencarà
el vidre de la imatge
per recompondre’s
en un reflex suau?
Tots els meus trets
estrafets ara es mostren:
resistiré
dempeus, amb cos i embat.
I en un redós
servaré la tendresa,
l’única ensenya
que empeny cap endavant,
i sorgirà,
estrenada, ben nova,
pètal de rosa
de carmí esclatant.
I aquesta imatge
adusta que ara em sotja,
tan dolorosa,
d’animal vulnerat,
deixarà enrere
la boira que arrossega,
la negror freda,
el setge i aquest clam.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Mar sedós de terra a terra,
mar flairós de platja a platja,
estens el polit mantell
de pau, nervadura mansa.
Vidre transparent, serè,
or de sol líquid traspassa
el teu delitós esplet,
s’endinsa en el teu l’onatge.
Rodonesa de la llum,
mar formós, lleu filigrana,
estens carícia de rull
de la platja fins a l’ànima.
De reflex diamantí,
la joia de la teva aigua
és fulgor de l’univers
amb espurnes de miratge.
On va el teu blau fabulós
quan cau ja la nit tancada?
La teva pell transparent
acull llavors llum llunada.
Publicat dins de Poemes del mar
Cap al tard vas a ponent,
encens d’or, llum vellutada,
i descanses al cancell
de la nit, amb la lluna alta.
Publicat dins de ., Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 