Ernest Descals
Camí d’adusta terra
duu a les teves portes
poble d’arrel pagesa
estès a sol i boires.
Els arbres de conreu
mouen la cabellera
compassada pel vent
des de l’hora primera.
A tots els vorals pugen
bladeres i oliveres
niades per ocells,
amb la fruita novella.
Àrdua terra regada
per una pluja dura
que el ruc trenca amb la rella
per a llavor futura.
Enfangat fins al moll
el pagès que conrea
va xop de suor i dol
traient pa de la pedra.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Sí, l’aire que passa, dolç,
deixarà a prop riqueses
per fer un camí entre dos
i amb riures poblar la terra.
Sóc caminant dolorós
que viu a mitges, amb penes,
que s’esforça a caminar
amb un pes que no pot heure,
i de nits no pot dormir,
angoixat, la boca seca,
isolat de ple en un món
que es trenca amb deu mil esquerdes.
De dia, un altre cop,
cal destriar foc de cendres,
sortir sota els arbres alts
i sentir l’aire, que pensa
i que acarona els patirs
de la vella nit, tan negra,
i il·lumina l’horitzó
amb la joia per ensenya.
Publicat dins de Poemes de la solitud
La terra del Mississipí porta polseguera
i negre llot enganxat al cotó,
les fortes mans que el trien i el cabdellen
reben per tota torna un rosegó.
Misèria i més misèria aplegada
en antigues, denses generacions,
que el seu dolor de sequera udolaven,
des del ventre de l’Àfrica, de plantació a plantació.
Fa calor i la pell negra traspua
una amarga, esforçada suor,
terra extensa on mai no s’acaba
l’assot del sol, ni el fuet, ni l’agror.
Esquinçalls són els negres que caven,
que vinclats arrepleguen saó,
com un vi violent de taberna
és aquí la vida, d’aspra digestió.
Ancorats a un voral de la riba
l’Amèrica immensa us liba el vigor,
i ella creix i galleja de rica
i vosaltres, de pobres, llanguiu d’abandó / a un racó
indigents, esclafats, invisibles,
tenallats per tots quatre cantons,
tot i sent del vast Sud esclavista
vosaltres, esclaus, el poderós bastió.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Mar sens fi, incorruptible,
braoles de vital ànsia,
setinada et lluu la pell
de constel·lacions i oratges.
Dins de la sorra i a l’aire
vesses la bravor calenta,
sal, escates i alats vols
de les gavines atentes.
I quan et toca el sol rius
a les puntes de les aigües
brodades amb el fil fi
de les més precioses randes.
Bressen en tu les gavines
en estols sobre la falda,
que estens brugent i infinita
amb peixos xiuxiuejant-te.
No s’acaba l’horitzó
ni fineix la terra encara
quan fas la volta en rodó
i a l’altre extrem vas besant-la.
Dens, immens, impressionant,
bramules alt i salvatge
i en el meu sumptuós bany
m’enduc força inabastable.
Publicat dins de Poemes del mar
Fuig del bosc de ciment
habitat per éssers ombrívols,
vola cap a l’alt firmament,
tu que pots trobar
somnis enfiladissos.
No restis al trist sostre baix
de la ciutat que és alçada
sobre fonaments de glaç,
i no coneix orígens,
i escanya allò que atrapa.
Vés allà on s’obren els llacs
que l’home no ha pogut malmetre
als boscos bullents per la diversitat,
allà on sempre han niat
els de la teva espècie.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
De poble a poble, amb neguit
xiuxiuegen les campanes,
i calla la terra humil,
i en fa ressò la muntanya.
El vent recorre les places
encongint-se en els vells porxos,
els arbres guaiten com marxen
els emigrants pels terrossos.
I les mirades dels vells
esguarden com es dessagna
un país sense jovent.
amb dolor immensurable.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Enjoiada de llum de cap al tard
els ocres i els sienes irradies
i damunt els colors de terra i fast
el carbassa, alegre, hi entronitzes.
Com una dona joiosa, a la saó,
duus carícies als pètals i a les fulles
i de tant com la daura l’esplendor
de la teva mà tendre, cau la fruita.
I la pluja que ve a acaronar-te
torna amb el seu ruixim la terra molla
on s’enfonsen llavors, pinyols i grana
expectants per donar brotada nova.
Tu fas un pas cap el vent que es desvetlla
que ve vers tu, ardit, de la muntanya
i ell et corona amb gerdons i groselles
i ben estrets beseu l’hivern que avança.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
T’acostes nova, tardor,
nua i tota recollida,
traiem jerseis de l’armari
i el sol és daurat, i minva.
A l’espatlla l’estiu penja,
curull de dies esplèndids,
i de calors angunioses,
i nits rodones, suspeses.
Un neguit d’ocell pessiga
l’adéu a l’estació encesa
de dies prometedors:
em sabut viure-la plena?
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.
Publicat dins de Poemes per a dones
Vaporeja la tarda humida
sobre el teu cos que dia i nit vetlla
l’escalfor constant de la brisa
mentre esperes atènyer el que cerques.
Aquiescent a la seva carícia,
vols que et parli fluixet i sens pressa
d’aquell a qui molt prop vas tenir un dia,
aquell home que, afuat, és qui anheles.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 