Monthly Archives: febrer 2011

Tinta xinesa

 Ramon N. Bonet

 

Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.

Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.

L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.

A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.

De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.

Albor

noia noi home dona parella petó.jpg

Passió amb què t’acarono

al misteri de la brisa,

cel descobert que just roda

al temps que la mà et perfila.

 

Fragilitat de cristall

cisellada amb pluja antiga,

escalfor del teu ardor

a la pell dolça que vibra.

 

Nit que s’estén sense fi

ondulada i peregrina,

on comença el meu albor,

el meu cant de nova vida.

Tela blanca

Santiago Rusiñol

 La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
 
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
 
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
 
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

Els goril·les són arreu

Hi ha un destí per a cada un

que es concatena en tots casos
dreturer, sense capmasos,
i que sempre és merescut.

No sabeu, potser, d’un tràngol
en què un jutge molt sorrut
va rebre, i no pas menut,
d’un gros goril·la un bon nyano?

Aquest jutge, molt barrut,
havia fet tallar el coll
aquell jorn de desconsol
a un presoner abatut.

I feta la baconada
caminava sense pena
aquest magistrat fatxenda
pel carrer i la cantonada.

Però el destí, que res descuida,
es va aparèixer al canyiula
amb la forma de goril·la,
i fou tot un sacseig d’upa.

Sense cap mena d’atura
l’animal s’havia escapat
del zoo de la ciutat
amb aquell fogot que apura.

Diu la remor popular
que aquest jocós animal
era del tot virginal:
li calia provatura.

I el jutge bé la rebé,
i que provà deu vegades
el goril·la, amb moltes ganes,
al cul d’aquest baladrer

Perquè de cridar, cridava,
però ningú parà l’orella
als crits d’aquest pocapena,
a qui el destí castigava.

Conclusió. Diu la sentència
ben succinta de la història:
fes el bé a tota porta
i tingues sempre clemència,

que els goril·les són arreu
per restablir la justícia,
i la pena d’estultícia
es multiplica per deu.

L’oasi per estrella

beduí dobuix de Mariam Abbas
El desert, flama de foc,

s’encén mentre el beduí passa,

alt el tors, esvelt el cos,

com una vara de salze.

 

Molt lentament va fent via

protegit per la gel·laba,

el sol, tentacle del dia,

se li arrapa a cada passa.

 

I les roses del desert

s’escampen a banda i banda

a sota del cel obert.

Dins del blau, espurnes d’ambre.

 

Mil·lenari com el temps,

el desert impertorbable

obre un espai refulgent

de meravellosa aigua.

 

L‘ornen els verds palmerars

que fan senyals amb les palmes

des de lluny als caminants

per guiar les caravanes.

 

L’home guaita l’horitzó,

la parpella mig tancada,

recitant una oració

al seu déu, que l’acompanya.

 

De cop la verdor el sorprèn

allà al lluny, i sent frisança

pel paradís que el corprèn.

El desert és transitable.

 

Humilment fa una pregària

agraït per la fortuna,

la seva ombra s’allargassa

ondulada per la duna.

 

Al llindar del vell desert

la caravana l’espera.

Ara ell la guiarà amb seny

amb l’oasi per estrella.

 

El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.

Somriure

 

I en l’escuma del dia

queia una lleu pluja

suau com les carícies

que esperava d’algú.

 

Passava el temps dels arbres

amb les fulles verd somni

sota un cel de plom tènue

serè com el dolç aire.

 

I volia un amor

que seguís sent somriure

com la tarda sensible

que amb la terra girava.

L’Havana desnonada

Hi ha una calor boirosa

 als carrers de l’Havana,

un rou indescriptible,

un silenci que abasta

les mans de cada mare

que demana als turistes

dòlars, menjar… i estafa 

obertament per viure.

Tots els vailets aprenen 

que tot es ven i es gasta,

que la vida comença 

cada dia amb la gana

i els ulls s’obren més tard 

que la panxa afamada.

Hi ha solitud bressada 

per so de mar convulsa

i enmig del temps estàtic

 les persones s’acuben.

Els carrers s’escrostonen,

s’apuntalen finestres,

el sostre no és segur,  

la ciutat té una pesta

de descura i oblit,

de misèria i espera,

de dolor i de neguit,  

de ruïna i aigüera.

Als portals desnonats

 s’hi mou la vida lenta

dels havaners exhausts

que cada dia empenyen

una revolució 

per segar la gangrena

de la prostitució,

de corc i fam intensa.

De nit la foscor assola 

els carrers sense llum,

mentre el mar insisteix 

al Malecón tot nu.

S’ha tenallat la sang

que va fer lliure Cuba,

que espera a cada instant

que vingui la crescuda

i mira a l’horitzó

mentre el neguit batega:

les gleves de la sang

volen ser riu i artèria.

 

Renúncia

 

Capriciosa em somriu la cubana,

regatera marcada entre sines,

el clotet deliciós a la galta,

llavis molls degustant-hi la vida.

 

L’Ay, mi amor entonat com un càntic,

papallones movent-se en la brisa,

salabror caribenya inundant-la,

la cintura estreta, enardida.

 

Amb els rulls emmarcant-li la gràcia

del tors fi, delicat, -ballarina-,

viu esguard de deessa intocable,

dea salvatge, inaconseguible.

 

La proposta directa, sens pausa,

entre el meu boig desig i l’abisme,

oferint-se’m per passar la tarda

just per dòlars, i jo, desistint-ne.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.