Monthly Archives: febrer 2011

Tinc l’ànima laietana,
sec damunt de set turons.
La Mediterrània pura
jeu damunt dels meus faldons.
 
El mar em bressa i em canta
i de nits s’abraça a mi,
i jo encenc fanals i flaires
per il·luminar els camins.
 
Servo en mi una llengua antiga,
sonora, fonda, anhelant,
que de dia compta faves
i de nit fa veu galant.
 
També em poblen altres parles
d’altres bells indrets humans,
ampla i grandiosa és la Terra,
i cap a mi que fa cap.
 
Jo acullo a tots, ben graciosa,
però m’han de dur al Ball del Ram,
i portar-me amb galania
al seguici dels gegants.
 
Deso dracs i roses roges
a les entranyes cremants,
per donar compte que al món
hi ha excel·lència i malvestat.
 
Tinc arquitectura fina,
deliciosa, exuberant,
que viu tota en harmonia
des dels vells temps dels romans.
 
Les meves Rambles envegen
moltes altres capitals,
i s’hi barregen turistes
i industriosos ciutadans.
 
Tinc grans artèries i venes,
i delicats capil·lars,
sóc dolça i esquerpa alhora,
i vesso creativitat.
 
Respiro els aires que em porten
navegants d’enllà dels mars,
d’altres que arriben per vies
i en avions hostatjats.
 
Així jo mai no m’ofego,
i tiro sempre endavant,
i avanço, aprenc i navego
al cor de la humanitat.
 
Desequilibris em solquen
que em fan patir de veritat,
carrers de tristor, pobresa,
lletgesa i adversitat.
 
L’especulació m’escola,
tota explotació m’esqueixa,
només voldria harmonia
i sentir petards de festa.
 
La meva essència és tranquil·la,
indolent i tolerant
però se m’apilen a plantes
pesars d’una gran ciutat.
 
Les presses, enveges, pugnes,
molts tràfecs desorbitats,
trànsit, perills, fam, embussos,
fanàtics de cor corcat.
 
Tot això em dóna mal viure
però amb els braus ciutadans 
prenc un bon cava fresquet
i jec al sol a somiar.