Monthly Archives: febrer 2011

     Em va agradar, Joan, com vas explicar els teus atacs d’angoixa, com, de sobte, et vas alliberar i donar, com vas voler demanar-me el telèfon, com en cap moment em vas enganyar.

     Em va agradar la teva edat jove -només 29 anys-, l’alçada llarga de la teva planta, el teu cabell suau.

     Em va agradar com vas venir a asseure’t, prop de la meva taula, per fer-te convidar.

     Em van agradar els teus llavis amarant-me la galta: tu et vas empegueir, jo em vaig torbar.

     I així vam compartir un vespre, que va arribar a altes hores (havien de tancar).

—Vinga, jo t’acompanyo.

—És tard, Joan, deixa-ho estar.

—Vull estar amb tu més estona.

—M’agradaria, però… ca!

—Em convidaràs a casa?

—És que no tinc fet el llit.

—Jo amb tu el desfaria.

—Ai, quina punxada al pit!

—El pit jo et besaria.

—Besa’m els llavis, així.

     Que fascinador que estaves amb el rostre tan polit. Petons, dits, llavis, carícies, i la tendror de la nit.

—Em deixaràs entrar a casa?

—Escolta… és que ja t’ho he dit.

—Així, no em tens confiança?

—És que temo l’avenir.

     Però que preciós que estaves amb aquell somriure fi.

     Ai, rostolls punxants no deixaven que m’arborés de desig.

—I què passarà demà?

—Anirem a esmorzar junts.

—I si et sents molt malament? I si l’angoixa t’esmuny?

—Podria passar, podria… Però sóc estalvi si estem junts.

—Confiar m’agradaria, però jo tinc por, Joan.

     Quina bellesa infinita la dolçor del teu petó. Un foc vermellós sentia.

—Dóna’m una oportunitat

—És que temo la malaltia que abans m’has explicat.

—Aquesta angoixa que sento?

—Sí, tinc por.

—Molta por?

—Sí.

—Doncs sent així, ho lamento. Ho haurem de deixar aquí.

     Com ploraven les estrelles, com em tremolava el pit, quan et mirava anar-te’n, desaparèixer en la nit.

Pare,

     A cada moment se’m fa inaudit com se m’obre un buit sota els peus.

     Avui, dimecres, en l’autocar que em porta al gimnàs, llegeixo el suplement de cultura del diari Avui i penso: “Això m’agradaria ser, crític de llibres”. Crec que tindria capacitat, ganes, il·lusió. Per fer aquesta feina no em fan falta les cames, ni tornar a caminar. Però m’ausculto en profunditat i torno a descobrir que no tinc la força que m’empenti, perquè tu, d’ençà que estic a la cadira de rodes, m’has abandonat.

     I així em queda reduïda tota la meva força, abandonat com m’has deixat, aïllat de tu per un cordó estèril, vacu, només ple de buit.

     I en això s’ha convertit la meva vida, que abans de l’accident estava en un punt àlgid, excels, en relació amb tu, que sempre m’esperonaves cap al futur.

     Però la buidor més impactant ha sigut la d’aquest cap de setmana, quan he estat malalt. No cal que et demani que et quedis amb mi, perquè amb les teves excuses sense pes, amb el cap cot, avergonyit de mi, te’n vas, i em llences altre cop contra les cordes de la teva negació.

     Va venir el metge, que entre plors va avisar la mama, i va dir que la febre i aquests marejos són provocats per una gran tensió. I a mi m’estranya, perquè jo no en tinc, de tensions. Només una gran pena per no poder estar ja mai més a l’alçada del que tu esperaves de mi. Per ser per tu només aquesta pelleringa.

     Però no t’odio, ni et maleeixo, ni tampoc no em rebel·lo. Només em creix, forta com l’onatge del mar, una incomprensió desoladora, i aquesta malaltia que torna i torna, i que neix al nucli d’aquest desficiós desconcert, que és l’absència incomprensible de tu.

     —Ai, Flora, quina bona olor que fas…

     —Sí?

     —I quina pell més suau… ai…

     —Sí?

     —Vine, Flora, anem al paller!

     —No, Antoni…

     —Sí, que aquest pedrís és incòmode.

     —És que…  la meva germana em buscarà.

     —Però si està ballant amb el Pere. Poc s’hi fixa, ara, en tu.

     —És que tindré fred. Aquesta disfressa d’elf no és gaire calenta.

     —Què dius, ara! Ja t’escalfaré jo.

     —És que… Antoni… no sé… de veritat…

     —Que et fa por la meva disfressa d’ós?

     —No. És que no vull… començar res…

     —Shhhhh… Confia amb mi. Vine.

     —És tard, ja… Guaita, les tres de la matinada.

     —Vinga, Flora, que avui és Carneltostes, dona, i quan l’orquestra toqui l’últim ball ja tornarem a ser aquí.

     —Vols dir?

     —Que sí!       

*

     —Quin cel més bonic! I el fenc és bla.

     —Mmmmm…

     —Ei… no, ei… no, els pantalons no.

     —Shhhhh…                                     

     —Antoni, no…

     —Ohhh! Deixa’m… deixa’m…

     —No… sisplau, Antoni…

     —Ai, que bona que estàs…

     —No… no…

     —Deixa’m… que no m’aguanto…

     —Però… sisplau…

     —Així, ahhh… així, ahhhhh…

     —Antoni…

     —Mmm…   mmmmm… mmmmmmmmmmMMMMMmmm…

     —Ai…

     —Buuuf. En tenia tantes ganes… Mira, sembla una ria, això.

     —Ai… vine… acosta’t…

     —Deixa, Flora, què vols?

     —Vine … ai… no em deixis, ara…

     —Estàs de broma? Jo guillo, tia. Aquí hi fa un fred que pela. Que véns o què?