A la nit ploro inconsolablement en aquella habitació tancada. Fa una calor sufocant i l’aire condicionat brunz sense efecte. La finestra dóna a un celobert sense aire, i la claror de la bombeta del sostre és grogosa i feble. Estic sola i oblidada per tothom en aquesta habitació que em segresta de la nit d’Istanbul. Només em sobreposo amb la claror blanca i sense ombres del bany, on prenc una dutxa freda sobre la suor que em regalima.
Tanco l’aigua i torno a suar un altre cop, mentre intento refrenar la pena que m’envaeix en aquell isolament de tomba. A molts quilòmetres d’allà, en un altre planeta amb el qual he tallat el fil però que porto dins meu com un espaordiment, el meu home m’ha deixat i res del meu món resta en peu.
L’endemà, d’hora, em ve a recollir l’autocar per fer una ruta pels basars i les mesquites. Fem una volta pels hotels de la ciutat per recollir més passatgers. La gent puja a l’autocar, fresc i luxós, molt arreglada, estirada, com si fossin persones estàlvies de les misèries del món.
Sec al lloc preferent, davant de tot, per estar atenta al paisatge. Al darrer hotel, darrere els últims passatgers, puja un home jove, moreno, àgil, amb una camisa blanca immaculada, que s’identifica com el guia. Miro el seu posat gentil mentre parla, amb un castellà diamantí, com si fos una joia tallada. L’autocar arrenca i l’home ve a asseure’s al meu costat.
—És lliure aquest seient? –pregunta un moment abans.
—Sí.
Veig com el seu esguard llampegueja mentre m’allarga la mà, fina i sensible.
— Em dic Yusuf.
—Jo Maria –contesto, responent breument al seu gest.
El dia és pur i resplendent. La Mediterrània, una mediterrània oriental, envaeix els carrers. Observo un clima de concòrdia i feineig, una sensibilitat fràgil als ulls de la gent, com si celebrés íntimament el goig de viure un dia més. La visió de la ciutat, que es fa entranyable, em guareix com un consol.
—Vas sola? –el castellà com una pedra preciosa entre els llavis.
—Sí.
—D’on ets?
—De Barcelona.
—Parleu un altre idioma, oi?
—Sí, el català.
L’autocar avança entre la confusió del trànsit, rumb al Basar de les Espècies. S’obre pas entre la ciutat, bella, d’arquitectura oriental. Arreu s’albiren les cúpules rodones de les mesquites, com una mostra de profunda civilització. Reposo la vista en l’amabilitat de les formes arrodonides, que transmeten una gran sensació de benestar. El minarets, com un contrapunt arquitectònic, eleven les seves fines agulles cap al cel.
—Aquesta és la Mesquita Blava –m’assenyala ell.
—Ah sí? –responc amb un lleu somriure, mentre miro just un moment el seu rostre fi.
L’energia del seu cos vibra al meu costat.
De cop, l’esplendor lluminosa del mar em sorprèn com un llamp.
—Això és el Màrmara –altre cop la preciosa veu cristal·lina.
—Ah sí? Gràcies –responc tímidament, enlluernada per la blavor diàfana.
L’autocar arriba a la plaça de la Mesquita Vella, acollidora i ombrejada per frondosos pins. La calor, en contrast amb la frescor de l’autocar, és sufocant i aclaparadora. Davant la plaça s’obre la planta coberta del Basar de les Espècies, i a la dreta s’alça l’escala de marbre que puja fins al pati obert de la mesquita. En aquesta plaça, que bull de ciutadans i turistes, farcida de coloms desmanyotats que passen al vol fregant-te, comença pròpiament la visita guiada. El Yusuf ha congregat el grup, amarat i amb queixes contínues de calor, a una de les bandes de la plaça.
No tinc esma per seguir les seves explicacions i, sense atendre’l, entro a l’edifici resguardat, amb frescor de gruta. La riquesa densa de les olors i el bigarrament de colors m’obren els sentits. M’esquitllo entre les parades exòtiques, assaborint l’aire que corre entre les obertures. La llum, deliciosa i clara, em fa de guia. Prenc de referència la porta principal, per no perdre’m. M’entretinc mirant l’or empal·lidit, de divuit quirats, treballat amb delicades filigranes. Més enllà hi han les espècies, apilades fent muntanya i amb colors hipnòtics.
—Que t’havies perdut? –em pregunta per l’espatlla la veu del castellà joiós.
—No, perdona, és que tenia calor –m’excuso, mentre miro de front per primer cop els seu rostre de faccions orientals, amb trets delicats i valents. Els ulls són vius com una brasa.
Em barrejo entre el grup, que s’exhibeix i exhala exclamacions d’entusiasme. Els mercaders ens criden per convidar-nos a tastar pastissos, a emprovar-nos robes, a assaborir tes. Altres, com els orfebres o els ceramistes, ens inviten amb grans gestos seductors a entrar als seus establiments. El Yusuf va conduint el grup cap als diversos indrets del basar, organitzat per sectors d’activitat. On ell vol, fa aturar la gent del grup i l’anima comprar. Coneix els propietaris, fa el grup partícip de la seva confiança, regateja en nom seu, i la gent, davant l’il·lusionisme general i els preus assequibles, compra sense pensar-ho.
Després de la visita, anem a prendre un te al mateix pati del basar, un jardí emparrat i ombrívol on els comerciants fan negocis.
Jo segueixo sola, apartada del grup, però el Yusuf ve a asseure’s al meu costat.
—Com estàs? –em demana, pròxim i vibrant.
—Bé.
—Com és que estàs sola? No tens marit?
—No. On has après castellà?
—És la meva llengua materna”.
—Ah sí? Que no ets turc?
—Sóc un jueu sefardita.
M’explica que els seus avantpassats, foragitats d’Espanya, fa cinc segles que es van establir a Turquia, que té família a Barcelona. Els seus ulls foscos llampeguegen d’intensitat.
De cop, sobtadament, abaixa la veu com per fer-me una confessió.
—Si et convidés a prendre un te quan s’acabi el recorregut, què em diries? –em pregunta, nerviós i sufocat.
—Et diria que sí –li responc amb naturalitat.
—Em diries que sí? De debò? –em torna a preguntar, incrèdul.
—Sí –li responc.
Ell, alleujat, trasbalsat, respira fondo. De manera furtiva, m’agafa la mà per sota la taula i me l’acarona d’amagat, nerviosament. Quedem davant la porta d’entrada del Gran Basar, a les sis de la tarda. En acabar la visita a la ciutat, ens acomiadem amb una mirada íntima, plena de complicitat. Falten encara gairebé un parell d’hores per a la nostra cita.
*
Quan ens tornem a trobar, ell està desficiós, ple d’un neguit vital. Jo li somric pacientment i aleshores li retorna la confiança.
Prenem un te, seriosos, conscients de ser observats, a l’exòtic cafè de dintre del Basar, amb mosaics de dibuixos i colors exquisits.
En sortir, caminem pels carrers de la ciutat antiga.
—On anem? –li pregunto jo.
—Vols anar al Màrmara?
—Sí, encantada.
Anem de costat, sense tocar-nos, trasbalsats, desconcertats per l’estranyesa d’estar junts. Jo observo la ciutat fabulosa, les persones, que em provoquen una gran sensació de misteri.
—Qui són aquestes dones vestides com la mort?
—Són turistes de l’Aràbia Saudita.
—I aquests nens mudats com de Comunió?
—Celebren la Festa de la Circumcisió.
—Com és que a tot arreu hi ha tan poques dones?
—Els afers del carrer són per als homes. Elles s’estan a casa.
I penso: Istanbul, una ciutat antiga sota el poder masculí, un poder que a cada passa es nota a flor de pell.
Passem per davant la mesquita Blava.
—On reses, tu? –li pregunto
—A la sinagoga del meu barri, al costat de l’escola jueva on vaig anar.
—Hi parlàveu castellà?
—No, hebreu. I tu, on reses?
—Jo? Enlloc. Com és el teu barri?
—De gent benestant.
—I el castellà que parles amb mi és el de la teva família?
—No. Entre nosaltres parlem castellà antic. Després vaig aprendre el castellà modern, per poder fer de guia.
—Fes-me alguna pregunta en castellà antic.
—Onde moras?
—Què vol dir?
—On vius?
—Ah, sí, també es pot comprendre.
—I tu, en català, pots anomenar totes les coses del món?
—Sí, totes.
—Pots treballar-hi en totes les disciplines?
—Sí.
—Com es diu “alma”?
—Ànima.
Mentre caminem i parlem, contents d’estar junts i cada cop amb més confiança, s’ha fet vespre. El Yusuf em porta al pont de Gàlata, on s’apleguen els pescadors, sobre un Màrmara de seda. Ens asseiem a un racó fosc de les escales, i el Yusuf, ara ofert i proper, m’agafa la mà, tendrament, i sense deixar-la anar ni per un moment, m’explica coses de la història del seu poble, de la seva cultura, de la situació de la seva família a l’holocaust jueu. Després, furtivament, va per fer-me un petó als llavis, amb l’alè perdut perquè jo no el rebutjo ni el maleeixo. Agafa coratge i els seus llavis molsuts i calents freguen els meus. Davant la seva incredulitat, jo li retorno un petó rere un altre, lleument, fins que el darrer li faig profund, sentint el seu gust deliciós. Ell queda rendit, esmaperdut. Quan li retrona la confiança, encara esbalaït, em fa amb les mans carícies que em fan reviure.
—Mai cap dona m’ha mirat amb tanta claror. Gràcies per fer cas de la meva vida – diu emocionat, sincerament.
A mi les seves paraules em ressonen com frases de l’Antic Testament, com quan a l’església es donen les gràcies a Déu.
Més tard el convido a anar amb mi al meu hotel.
—No em deixaran pujar. Està prohibit.
—Prohibit? Per què?
Però té raó. Al meu hotel li barren el pas. No els importa el que facin els turistes, però, en nom de la moral islàmica, els turcs tenen prohibit estar amb ningú si no presenten el certificat de casament. Jo insisteixo repetidament, però no hi res a fer.
Després intentem agafar una habitació en altres hotels, però de tot arreu ens foragiten amb una negativa rotunda. Esmaperduts, humiliats, voltem com dos refugiats per la ciutat. Jo ara desitjo, anticipant-lo, el seu cos elàstic com el d’un felí.
—Es igual, Déu no vol –diu ell abatut, resignat.
—A Déu tant li fa. Són els homes els qui no ho volen –li responc jo, sense sotmetre’m.
Finalment, ja tard, esgotats, mentre ell abomina de l’endarreriment del seu país, entrem a la cafeteria d’un hotel luxós que no tanca en tota la nit.
—Em trobes un home desitjable? –em pregunta, torbat i seriós.
—Sí. T’he desitjat d’ençà que t’he vist –li responc jo, adonant-me que ha estat així. Ell es torna vermell, ple de sobte d’una mena de febre.
—Doncs així anem a casa meva –diu resolut.
—Vius sol? –li pregunto jo, sorpresa.
—No, amb la meva mare. Però ella a aquesta hora ja dorm.
Jo desitjo realment estar amb ell. Recuperats, amb una mena de pau retornada, sortim de l’hotel i prenem un taxi en direcció a casa seva.
Un cop al seu menjador, ell agafa un marc de la vitrina i m’ensenya una foto de la seva tia, morta en un camp de concentració. Me la miro amb un respecte reverent: una dona jove, morena com ell, ben vestida, cofada amb un barret discret, dreta en un carrer tranquil d’una ciutat confiada. I als ulls tota la tendresa del desig de viure.
—Tens gana? em pregunta.
—Potser una mica. No hem sopat res.
Ell va a la cuina i prepara una mica de sopar: formatge tendre, olives, pa, fruits secs. Mengem en silenci, presos d’una mena de transcendència.
Després m’abraça, íntimament.
—Aquesta nit ets la meva dona –em diu, intens, amb el seu llenguatge ple de reminiscències bíbliques.
En aquest menjador ple de mobles antics vinguts de la vella Europa, virtuosos i nus, fem l’amor al sofà, precari i estret.
El seu cos és encara millor del que em pensava, i la seva imaginació, exquisida. La penetració la viu com si fos una quimera, i jo tinc un orgasme com un terratrèmol. I en acabat, sota la mirada intensa dels seus ulls astorats, torno a plorar inconsolablement perquè ell no és l’home a qui jo estimo.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 