Nit que es desvetlla sens tu,
parany de la solitud,
tot ombra.
Parla de tu el meu ofec,
em moc enmig l’aire opac,
t’invoca.
M’esclafa la lluna al fred,
la teva finestra és closa,
ja orba.
Com un ull ens va mirar,
somrient-nos abraçats,
fent fronda.
Camí de la llibertat,
van ser els teus petons carnals,
salobres.
Mai no t’ho vaig saber dir
i avui no et resten per mi
penyores.
Pena que m’enduc endins,
on basteixo amagatalls
d’aromes
i faig culte dels sabors
de tots amors que has deixat,
aurores.
Publicat dins de Poemes de la solitud
El Bosco
Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,
dimonis furiosos de maldat curulls.
Els homes no poden mai aixecar el cap:
és la tirania del fort i del fart.
Tot el cristianisme malaltís i cruel
és dins la follia i treu verí i fel.
Rebolcant els homes pel més brut dels fangs
el catolicisme els va traient sang.
Malaltia humana que no deixa lloc
ni a l’alegria ni al plaer ni al joc.
Just el goig de viure esdevé pecat,
tot concupiscència i mal endanyat.
L’esperit s’envolta de la malvestat
d’un pecat horrible que l’ha originat.
“Ja la humanitat va ser desterrada
del bell paradís per espasa en flama”.
Ho clama un clergat que escup serps malignes
i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.
“Sou carn de condemna, ningú és innocent,
i per molts pocs s’obre la porta de Déu”.
Potser per aquells que han just disfressat
les passions més baixes fent creure pietat?
Fan esgarrifances els que van al cel,
els que es diuen àngels però són pou d’infern.
Un cel que valora la hipòcrita faç
d’aquells que en el món són àspid voraç,
d’aquells que han volgut ofegar la vida
fent por als innocents amb la llei divina.
Aparteu son rostre del nostre davant:
si Déu existeix és goig galopant.
Publicat dins de .
Es va malmetre el cant de la sirena antiga
i el llaç que va nuar-nos àgil es va desfer,
i al silenci vibràtil on volíem els riures
es desféu l’encanteri i se n’anà l’arquer.
Les taules van sentir també dolces paraules
i els miralls expectaven una història en el vent,
però no ens vam escriure, tampoc no ens dibuixarem,
i una amarguesa trista s’assola per l’ambient.
On és la gran promesa incitant dels somriures?,
on el murmuri intacte del riu que va creixent?
Han emmudit les musses, s’ha estavellat la barca
i la gorgona ardida ja no ens mira amatent,
i espera un vaixell plàcid amb navegant intrèpid
que de passió curulla en sigui l’estadant,
que indomable romangui repartint lluna plena
i l’infinit acali a rades i a tombants,
i que a l’oceà gronxi el somni de l’albatros
mentre que el vent el dugui on nia el pelicà.
Amors de correntia, de moviment de vida,
país de l’alegria d’anar i no tornar.
Cal creure en la bellesa per poder-la copsar.
Publicat dins de Poemes a la musa, Poemes amorosos
Tens tot l’esguard net,
i clar, ens abasta;
no tens por de res
i ets llum de rosada.
Tots allò infinit
tens a la mirada,
noia de la rosa
generosa i blanca.
Blau de cel intens
i pau regalada
dónes en penyora,
i ets xamosa i franca.
Tota tu ets sencera
en els ulls de fada.
Dins seu resplendeix
el millor de l’ànima.
Publicat dins de .
Sophie Gengembre Anderson
Noia estranya que en el bosc
m’esguardes amb posa quieta.
Vellut i molsa, els teus ulls
m’atrauen al cor del vespre.
La cabellera s’enreda
amb heura i lligall boscà.
A dalt d’un arbre hi refila
cristal·lí el cant d’un pinsà
Damunt de fulles humides
t’hi asseus amb posat de fada.
Pins i avets, esvelts, capgiren
la testa, i és per guaitar-te.
Amb ales de papallona
per volar sempre ets presta.
Duus a un cofret l’ambrosia
per escampar encís i festa.
Respires els líquens d’aigua
i en tens la fosforescència,
ets vegetal i boscana
i flueix la seva presència.
A prop, el rierol dringa,
tapa el cel el gran fullam
i a la clariana on em mires
m’encatives com imant.
Publicat dins de Poemes per a dones
Es fa calavera
el seu rostre humà,
pres pel xiscle-crit
que sencer el desfà.
Neix de dintre seu
i és dolor embravit,
tifó que s’enduu
el seny i el sentit.
Estreny amb les mans
el nucli del so,
horror desfermat
que esclata com tro.
Balandreja el pont
damunt de l’abisme,
la terra i el cel
esdevenen sisme.
Espant que contorça
els cims i els afraus,
tortura espessosa
corbant-se en allau.
Sofriment letal,
turment embogit,
dolor espetegant,
magma espaordit.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Dolor que desfà
l’arrel i l’entranya,
la realitat xiscla
sota un doll de lava.
Volcà que corroeix
cel, terra, foc i aigua,
l’aire és el sulfur
que crema i inflama.
Horror abissal,
fondo com tenebra,
metzina mortal
que l’angoixa impregna.
Patir sobrehumà
que esfondra sens fre,
huracà que arrasa,
crit, paüra al ple.
Publicat dins de Poemes ombrívols
El crit és infinit,
el magma s’ha fet pedra,
cap a la mort va el temps
i el riu ja no té llera.
Damunt del firmament
només cau la tenebra.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Lletres en safata perquè pitgi el dit
ben arrenglerades en estants petits,
humils representen tots els sons humans
i alegres impremten fulls de paper en blanc.
Dintre dels seus traços, d’allò més senzill,
hi cap l’univers dúctil i infinit,
civilitzacions, llenguatges dispars
i sencera l’obra de la humanitat.
Cada clic que entona una lletra al dit
és l’home que avanza i es torna més ric,
i canta la vida, i fa l’amistat
a tots els seus somnis i a la veritat.
Així d’una màquina d’escriure normal
en neix meravella i edèn terrenal,
serpentina roja, alba i lila ensems,
i endavant repica complet l’univers.
Orfebre del ferro és qui t’ha creat
artista de lletres és qui et fa trescar,
tens l’abecedari, síntesi del món,
neix en tu allò humà en cada creació.
Publicat dins de ., Poemes solars
Cotxe de núvia que corre al sol,
així un nou conte que emprèn el vol.
Porta garlandes i farbalans
i els personatges van endavant.
El vent espolsa el seu estol,
la llengua corre un camí nou.
Bany de colors que exulta plaer,
tal l’escriptor quan ha fet el ple.
Publicat dins de ., Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 