Monthly Archives: febrer 2011

Pierrot al terrat

 les-larmes-de-pierrot-c-a-bixio-piano-000

Li cau una llàgrima

en la freda nit

de la blanca galta

damunt del vestit.

 

Lleus gotes de pluja

cauen al terrat

amb un fons de música

i de desempar.

 

Les notes agudes

el fan plorar més,

tristor deixatada

al mes de febrer.

 

La lluna és rodona

i escalfa fluixet,

alta, bella i muda,

al terrat tot ert.

 

Fa una dansa trista

en la solitud

amb un cor d’ermini

petit i perdut.

 

Dins la meva ànima

és on s’ha posat.

―Salta al nou dia,

Pierrot estimat!

 

Vindran primaveres,

faran eixugalls

de llàgrimes teves

i dels meus pesars.

Conxorxa

 

Francisco de Goya

Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.

El seu pacte les fa lliures d’un estat d’eterna por.

No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu

de fer que esclati l’espurna d’un joc fugaç i lasciu.

 

Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,

i el seu dit damunt la boca és prec d’entesa furtiva.

Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,

i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.

 

La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,

i amb un gest d’encobridora li diu que li obrirà el pany.

En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.

Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?

 

Allò normal de la vida es fa sota transacció;

més enllà hi ha una cortina d’enveja i maledicció.

Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,

que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.

 

Damunt hi penja l’espasa que porta l’inquisidor,

i els dimonis que predica en un món de tenebror.

Les dues dones convenen quin és el seu interès

i se’n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.

 

Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.

Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.

La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,

i la vella la ració de la sopa que fumeja.

 

Gira el vals

 

Gira el vals, les finestres obertes,

la ciutat i la riba del riu,

verd el Prater, la roda movent-se

com el vals que ballem d’infinit.

 

Blaus els vidres, reflexos celestes,

les esglésies tan altes com cims,

i damunt les teulades vermelles

corre neu que ha desfet ja l’estiu.

 

L’aire passa tan net com un vidre

i girem en el vals i seguim,

i l’orquestra ofrena, polida,

notes clares d’humits violins.

 

El Danubi fa lluir com seda

la seva aigua en la Viena gentil,

i sonora és la vida i l’orquestra

com un baix que ressona d’endins.

 

S’eixamoren al vol d’oronelles

els vestits de cotó i d’organdí,

tu el portes, alat, amb lliurea,

jo escotat, colorat de carmí.

 

Tarongina duc al pit, tu estrelles,

i s’escampa el fulgor com plugim.

Ballarem en la llum fins al vespre

i grans besos encendrem de nit.

Tardor

tardor i bolets 000

Marró de terra et condensa
amb arbres lluents d’aram,
la brisa, sospir de l’aire,
porta espores i humitat.

Recòndita estació íntima,
les arrels tornen fluents
en la molla molsa viva
de la terra que et sosté.

Les fulles grogues dels arbres
són un núvol de dolçor,
i l’horitzó que t’esguarda
té un desig rodó d’ozó.

Faules velles engalanen
l’or vell del teu moll boscam
i bolets, joies galanes,
tens per caprici i reclam.

De fons, el cant

espardenya contra el feixisme-nazisme

Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,

quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,

dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.

Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes

i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.

L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,

cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.

 

Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?

Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?

Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,

i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.

La mort, com malvada nit, passa deixant una estela

d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.

 

Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya

i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.

I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,

i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.

Però torna a ser vençut per una força que el sega.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.

 

I creixen els estendards a les viles i a les eres:

l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.

Sirguen els velers

veler Ramon BonetRamon N. Bonet 

Sirguen els velers,

figuretes fines,

fusta i gran velam

obert a la brisa.

 

Damunt l’Albufera,

copiós mar salat,

amb l’or s’encatifen

del sol tot daurat.

 

Són verdes les aigües,

salobres, fractals,

i són com baldufes

els velers alats.

 

Damunt l’aigua es gronxen

i van fent camí:

d’una terra a una altra

València va amb mi.

 

L’Albufera canta

amb l’aigua que dringa,

el vent suau entona

un cant mariner,

 

i els homes que parlen

al veler que llisca

el valencià tenen

com ànima i deix.

Festassa

Joan Miró. el carnaval de l'arlequí 

Joan Miró

Seduït pel vermell l’arlequí fa festassa,

i una estrella del cel va al convit de comparsa.

Ella s’ha pentinat i posat cua blava

i va fent girs lluents i fugaços en l’aire.

 

Personatges afins a l’arlequí fan dansa

en un ball onerós d’organdí i delectança.

Ell somia content i el seu somni li parla

d’univers luctuós, que pren vida i folgança.

 

I l’ambient tot festiu la finestra li guarda

tot vetllant els confins de la festa somiada.

Música i il·lusions fan lluentors rosades;

blau és el cel de fons, on hi ha una muntanya,

 

i una llengua de foc i una lluna que esguarda,

i un suau aire flairós per eixir a la nit blava.

Dins l’estança, tancat, l’arlequí riu i canta,

i ara es posa a somiar en voltar per la prada.

 

Sent l’olor dels braus pins, sent del blau mar l’onada

i el refilar feliç d’un ocell dalt la branca.

I es promet que demà, en desvetllar-se a l’alba,

la disfressa es traurà i anirà a la font clara.

Castell humà

 

Monument viu que atalaies
si de lluny ve l’enemic,
mou l’ànima gran del poble
per aturar-lo amb el pit.

Castell humà que reïxes
sobre els segles elevat,
quan l’enemic ja és casa
continues el combat.

Homes i dones que s’alcen
mirant l’horitzó en rodó,
del fort vent prenen coratge,
fan del sol el seu bastió.

Amb coll tibat de pantera,
músculs en plena esplendor,
atura el vil que anorrea,
que ens burla i que ho roba tot.

Fes d’estendard en la lluita
contra el roí invasor;
tres-cents anys de resistència,
tres-cents anys d’ocupació.

Però tu amb nou alè t’alces
cada dia als nostres cors,
al carrer, enmig de la plaça,
i la pinya és l’expressió

que no deixarem la lluita
en contra cap opressió,
la pàtria ja és sobirana
per la nostra rebel·lió.

 

Malabar d’art

pintura 0 dona noia a la finestra 79879

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant. x

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Deessa

Auguste Renoir. Nu

Orgullosa de ser dona

m’ajasso al bressol del sol;

els meus dos malucs sostenen

l’obra de la creació.

La meva rosa fruitosa

porto als llavis i al mirar:

no pas tots podran collir-la:

només qui la trobarà.

Dreçada davant la terra

torno terra aplegar;

que no saps que sóc deessa

i puc nounats infantar?