Monthly Archives: febrer 2011

Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,

quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,

dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.

Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes

i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.

L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,

cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.

I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.

Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?

Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?

Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,

i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.

La mort, com malvada nit, passa deixant una estela

d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.

I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.

Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya

i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.

I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,

i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.

Però torna a ser vençut per una força que el sega.

I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.

I creixen els estendards a les viles i a les eres:

l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.