Sinistre a Roma

Eren les 10:21 de la nit quan l’avió va aterrar a l’aeroport Leonardo da Vinci de Roma. Estàvem contents i atrafegats amb les maletes, i teníem una sensació confortable perquè havíem reservat una habitació en un dels llocs cèntrics de la ciutat, prop de la grandiosa estació Termini, d’on partien la major dels trens cap a la resta d’Itàlia, i de la majestuosa catedral de Santa Maria Magiore. Jo mateixa m’havia encarregat de fer la reserva, i m’hi havia mirat molt perquè volíem, tant el meu fill com jo, tenir un bon record del viatge, entre el qual comptava una sensació agradable pel que fa a l’allotjament. Per això havia triat, a partir de les fotos exposades a internet, una habitació força cara però neta i de llum diàfana, amb esmorzar inclòs, a escollir entre una sèrie de menges apetitoses fotografiades en les seves pulcres i delicades safates.

     La pensió es deia Caracalla, i teníem el telèfon de l’hostaler a qui havíem de telefonar un cop arribéssim a Roma. Així és que des del mateix aeroport vaig trucar al número que m’havia facilitat. L’home que em va atendre, que es va identificar com Giulio, em va informar que havia d’agafar el Trenitalia directament fins a Termini, i que ell m’esperaria a la sala d’espera número tretze. Va resultar, però, que el famós Trenitalia valia a 35 euros per persona, i a la mateixa taquilla em vaig assabentar que pràcticament a la mateixa hora, i a la via del costat, sortia un tren de rodalia que en costava només vuit i que, fent transbordament a Roma Tiburtina i agafant el metro fins a Vittorio Emmanuel, arribàvem encara més a prop de la pensió. Així doncs, vaig tornar a trucar-lo, i vam quedar de trobar-nos davant mateix de la parada de Vittorio Emmanuel.

     Eren les 11:18 de la nit quan van sortir al carrer per les escales ascendents del metro, cansats i afamats, però amb el pensament fit en una bona expectativa pel que feia a l’habitació. El Giulio va resultar ser un jovençà més aviat sorrut que després del mutu reconeixement ens va deixar anar que la pensió que havíem contractat estava plena i que ens portaria a una nova adreça només dos carrers més enllà. Aquest fet em va causar força mala impressió i vaig protestar una mica, però ell va assegurar que era un lloc de les mateixes característiques, i nosaltres, mig remugant, amb mirades desconfiades i la mosca al nas, el vam seguir.

     Vam caminar, desorientats, per un carrer desconegut, entre les portes i finestres tancades de les cases, la foscor i el silenci, fins que vam girar per un trencall i ens vam aturar davant el portal d’una casa de pisos anodina. El Giulio ens va fer enfilar per les escales, maletes amunt, tres plantes d’aquella escala trista i despintada, fins que, amb un fort soroll de claus, va obrir una de les portes del replà i ens va introduir en un pis desmanegat i llòbrec. I no cal parlar de l’habitació, que ja abans d’encendre el llum feia un tuf de romàtic que tombava. Quan va obrir el llum vam comprendre que era un lloc per fugir-ne. Era igual que un recambró de beneficència. Tant el meu fill com jo havíem comprès a l’acte que no ens hi podíem quedar. Vaig mirar el rellotge: eren les 11:34, i no havíem menjat res des de l’hora de dinar.  I per esmorzar?, vaig preguntar de gairell al Giulio. Bé, ens donaria uns bons per anar a esmorzar a un bar del barri, naturalment només un croissant i un cafè amb llet. Vaig tornar a mirar el rellotge neguitosament i aleshores és quan em va caure l’ànima als peus: érem les víctimes d’una enganyifa a Roma, a quarts de dotze de la nit, en aquella part de la ciutat enfonsada en la nit i el silenci, a mercè d’uns sàtrapes desaprensius.

     -Què, desaprensius! Són uns mafiosos, mama -va dir-me el meu fill quan el Giulio en qüestió es va avançar per ensenyar-nos el bany.

     Tot era tan llardós que feia angúnia, i els calaixos, que vaig obrir, fastiguejada, estaven plens de raspalls plens de pèls, juntament amb tot d’altres brutícies i misèries.

     -Però això què és? Vull parlar amb l’amo ara mateix!” vaig exclamar, extenuada i amb ganes de treure.

     El meu fill es posava les mans al cap i la seva mirada s’aprimava, erràtica i fràgil.

     -Li aconsello que no parli amb ningú, -va dir el taciturn del Giulio-. De tota manera, ja li han cobrat els deu dies.

     -I quan val, aquesta habitació, si és que es pot saber?, se’m va acudir preguntar-li.

     -Quaranta euros-, va contestar com de passada.

     -Però a mi me n’han cobrat vuitanta-nou per nit! -vaig mig xisclar, esverada.

     Però el Giulio va seguir immers en el seu sopor indiferent. Com si tot allò no anés amb ell, va donar tranquil·lament algunes indicacions sobre les claus de la porta de baix, va girar cua i va tancar la porta, que primer es va arrossegar i que després va petar amb estrèpit. El meu fill i jo ens vam quedar esbalaïts, afamats, acovardits i vençuts davant aquella mena de mofa descomunal que ens va situar de cop davant la nostra feblesa i indefensió.

     Tot en aquell pis em feia fàstic, i dreta allà mateix vaig caure en un plor desconsolat.

     -Vinga, anem a dormir, mama -va dir el meu fill, sempre assertiu-. Demà serà un altre dia i ja decidirem què fem.

     Sense ni rentar-me ni desvestir-me em vaig estirar al brutós llit, que feia panxa, amb una angoixa cada cop més creixent. Es veu que em va vèncer la son, perquè al cap d’una estona em vaig despertar d’un sotrac enmig d’un terror abisal i amb el cor desbocat. Vaig mirar el rellotge: eren les 4:46 de la matinada i en aquell mateix moment ja havia decidit que l’endemà calaria foc a aquell pis abans de tornar a casa.