Recitals de poesia

     L’ambient era espès i sorollós. No hi cabia ni una agulla. Les cadires, col·locades desmarxadament al voltant de les taules i al llarg de les parets, estaven totes ocupades, i estols de gent dreta s’aplegava als racons i al fons de la sala, bé estintolats a la paret, bé a peu dret sense lloc on recolzar-se. La llum íntima i tènue, la profunditat de la sala, per arribar a la qual calia travessar el bar i el restaurant de llarg a llarg, feia la sensació d’una cova fonda i primigènia, on feien cap els membres d’una tribu unida per llaços rituals.

     Al passadís s’hi aplegava també en munió la gent que no tenia cabuda a la sala, i l’escenari, petit i humil, il·luminat per una bombeta clara, concentrava l’expectació dels assistents, que conversaven animadament o es saludaven, efusius, amb un plaer demostrat per retrobar-se.

     La Rosa es va obrir pas entre la gent apinyada que omplia el passadís, i a poc a poc, es va anar escolant fins a l’entrada. Havia quedat vagament amb una amiga, i gairebé totes les cares que va veure a primer cop d’ull eren conegudes, però sabia que amb aquella gernació no podria fer ni una passa ni tampoc trobar-la. Arribava tard. Havia anat a una inauguració de pintura i s’havia ressagat al piscolabis d’última hora.    

     En un grup de gent dreta proper a l’entrada, xerrant alegrement, va reconèixer l’organitzador de l’acte. Era un home jove, bonhomiós i afable i, alhora, de pedra picada. Tots dos van fer una passa endavant per saludar-se calorosament i abraçar-se. Ella el va felicitar sincerament. Aquella era una data senyalada. La sala de poesia es reobria després de mig any de tancament a causa d’uns desajustos legals amb la casa de la vila. Però ni l’amo ni els organitzadors no havien afluixat ni un instant i tots els parroquians s’havien llençat a informar a tort i a dret del cas i a estampar i recollir firmes. Semblava que ara tot s’havia arreglat per sempre més i que els recitals de poesia anirien a tota vela.

     L’espectacle començava. El presentador, pletòric, proper, calorós, va avisar que no havia arribat el guitarrista, però que tot i així el recital de poesia disparava el tret de sortida. Hi va haver una gran ovació. Tot eren somriures, i alegria. El poeta a qui s’homenatjava era Màrius Torres, i per a l’ocasió s’havien convocat personalitats encimbellades del món literari.

     Va començar la lectura del primer poema enmig d’un silenci vibrant i la Rosa va restar dreta prop de l’entrada. Va fer una mirada circular per abastar el gruix els assistents, i aleshores va ser quan el va veure, assegut a una cadira de boga, encabit entre dues noies, d’esquena a ella.

     Va tenir un sotrac. Li va semblar que, de tant junts, una noia recolzava l’espatlla de manera natural en ell, en una mostra íntima de coneixença i confiança. Va sentir una punxada i aleshores va pensar en com havia sigut de seu l’any passat, quan anaven junts, d’una manera erràtica i sempre a la vora del trencament, però tan junts que es veien cada dia. I aleshores va recordar el que sabia d’ell, la sensació del seu cos, del cabell, de les mans, de la pell, dels petons, de les esparses nits senceres tancats a la cambra d’ell, sense cap finestra, ella dormint al llit minúscul i ell a un matalàs a terra en aquella habitació precària i rellogada que ella, durant mesos, li havia pagat. I el pensament se li va detenir en allò que passava abans d’adormir-se: l’escalfor, la suor, l’estretor del llit, la relació dels cossos. I li va arribar una evocació entelada dels sentiments.

     A més de l’habitació, també li pagava els menús del migdia, i la resta de les menjades, i els cafès, i el cinema, i els concerts de música, i la festa de cap d’any. En definitiva, el manteniment de tot el llarg mig any que van anar plegats. Comptant, a més, amb els diners que li lliurava, flamants i acabats de treure del caixer, perquè tingués certa autonomia. Un muntant de 1.800 euros, concretament, que ell li havia jurat i rejurat que li tornaria, posant per testimoni la seva llunyana mare, allà, a la seva ciutat natal de Roma, des d’on ell havia vingut a parar a la fulgurant Barcelona.

     S’havien conegut en aquella sala, un any enrere, quan havien coincidit en un recital i ella a l’acte havia quedat fascinada pel seu atractiu: alt, ben plantat, el cabell atapeït i llarg com una seda negra, les faccions generoses i ben formades i la seducció que traspuava en cada gest, en cada mirada, en cada paraula.

     Al llarg d’aquell mig any, ella mateixa li havia buscat feina. No havia volgut ser guàrdia de seguretat, no podia entrar a cap lloc oficial perquè no parlava català, no volia treballar de pinxo de cuina. Al final li havia trobar feina de jardiner, a desgrat d’ell, que ja li estava bé que l’anessin apeixant. Però ella havia tancat l’aixeta i ell no va tenir més remei que acceptar la feina. La setmana següent ella l’havia deixat  i, d’aleshores ençà, ell no l’havia convidat ni un sol dia a un trist caramel, i quan a vegades es trobaven ell posava excuses del perquè no li podia retornar diners: li havien escurçat les hores, li havien rebaixat el sou, li havien robat la cartera. Malgrat tanta desgràcia, el que intentava era acomiadar-se després d’haver fet l’amor amb ella, cosa que sempre deia que el deixava meravellat. I algun cop, al començament, ella hi havia caigut. De tota manera, el va anar apartant de la seva vida definitivament.

     De cop la Rosa va retornar a la sala. Des del seu seient, ell li feia un senyal efusiu de salutació, i ella se’l va mirar amb una fredor irònica. Aleshores ell es va aixecar i, anant cap a ella, la va voler abraçar. Ella es va encongir, tancada.

     -T’estava esperant –li va dir ell.

     -A mi? –va respondre ella, apartant-se-. On són els meus mil vuit-cents euros?

     -Bé, sí, d’això et volia parlar –va contestar ell, amb un gest contundent de seguretat, donant entenent que tot estava controlat.

     -Ah sí? Doncs fins que no me’ls tornis no vull saber res de tu, em sents?

     -Vols seure? –li va oferir ell-. T’he guardat la cadira –va dir, començant amb el festeig amb què abans solia atraure-la.

     -De cap manera. Només vull que em tornis els diners –li va etzibar, fastiguejada.

     -És que m’he quedat sense feina –va fer ell, dramàtic.

     -Ah, sí? Doncs em sap molt de greu -va respondre ella, dura.

     -Mira que me n’aniré a dormir al carrer! –va saltar ell, amb la veu alarmada.

     -Ho sento molt –va respondre la Rosa, circumspecta-, però s’ha acabat la festa.

     -Abans no marxis vull fer un cafè amb tu, sisplau –va insistir ell.

     -No, no tenim res a dir-nos –va reblar la Rosa, amb tal fermesa que ell, sense piular, amb cara de pomes agres, se’n va tornar a seure a la cadira.

     I aleshores la Rosa el va veure de cop sense màscara i es va adonar que ell no era res més que un ximple, un desgraciat, un farsant, un pobre tipus miserable. I es va prometre que es dedicaria a explicar un per un als amics que es trobaven a la sala la seva experiència amb aquell personatge tenebrós perquè mai ningú li fes confiança. I si és que anava amb alguna noia, no feia res més que compadir-la.