Maleït

     De tu, només tinc aversió. La teva cara em revolta de fàstic si, sense voler-ho ni buscar-ho, la trobo davant dels ulls. I he hagut d’anar veient, a un contracor esgarrifós, el retall de la imatge de qui ets, perquè ha acabat resultant que duus la teva filla al mateix col·legi que jo porto el meu nen. I cada cop que m’he de trobar amb el teu topall, l’estómac se’m contrau en un plec que vessa dolor amarg.

     Al final és un sarcasme que hàgim d’anar coincidint en el recinte i els encontorns d’un col·legi, portant de la mà els nostres fills. Com si algú despietat es burlés cruelment de mi o volgués posar davant teu el pes d’una consciència.

     Un dia, vam saldar un compte. Tu portaves un sobre amb diners: era la meitat del preu d’un avortament. L’avortament del meu fill. Només et vaig demanar si n’estaves content, perquè jo m’escolava per dins. Allà van morir tots els meus somnis. Allà el millor regal de la vida es va deixatar en sang perduda, en l’esterilitat del no-res. Vaig sucumbir, abandonada i buida, i tu vas bescanviar la teva tranquil·litat per un mínim pagament. Darrere hi anava la força d’una vida malmenada i la destrucció en pes del meu equilibri.

    Després, no vas donar senyals de vida, com si la terra se t’hagués empassat, com si en el preu que vas pagar hi anés inclosa també la meva sepultura. No és que pensés que eres una merda de fill de puta, sinó que pels teus sols actes vas quedar maleït.

     Per això en el món humà no existeixes, i a la teva cara inhumana no hi he mirat mai més.

     L’estiu es va dessagnar també, i el brollament de sang va arrasar els anys del futur deixant petjades ensangonades als dies, i des de l’infinit apunta amb una força punyent i concisa el rostre desconegut d’un nen a qui vam negar d’arrel la vida. Tu te’n vas desempallegar ben de pressa, per un preu de fer riure, en el qual també incloïes la meva desaparició.