Màgia

     ―A sota del llit hi ha un animaló petit, eixerit, llambresc, de llargs bigotis blancs, d’ulls vius i intel·ligents, de cos peludet i tacte de vellut. Té les orelletes rodones, la cua llargaruda, les dents esmolades: és una rateta que mossega els peus dels nens que caminen descalços.

     El meu fill m’escolta atent, amb la mirada fita en el buit de l’habitació, allà on ell es fa la representació del que li explico. Hi veu molt més del que li dic, perquè recrea una escena que engloba la seva angunia de sentir-se els peus nus mossegats,  el tacte del terra fred, les corredisses perquè la rateta no l’atrapi, el mal agut de la mossegada i el temor de moure’s del llit.

     Em fa una llambregada diàfana, plena de la suggestió de les seves imatges, dins les quals la rateta belluga com la princesa de la seva por.

     ―I què hi fa a sota el llit, mama? –em pregunta absolutament encisat amb la imatge, amb la seva capacitat d’inventar i imaginar altres móns amb més força que el real.

     ―Ha triat aquest lloc per viure. És una rateta bona i bonica, però ja veus, mossega els peus dels nens que no es posen les sabatilles.

     ―L’àvia també m’ho diu, això. Ella diu que l’ha vista. Tu no l’has vista?

     ―I tant! Però s’amaga al seu niu, que s’ha fet dins d’una capsa de sabates.

     ―I per què viu aquí, mama?

     ―Perquè ara és hivern. Quan vingui la primavera, se n’anirà al pati.

     ―Després li podem posar pa per menjar.

     ―Això mateix. Però ara vés en compte i no vagis mai descalç, sents, que et podries posar malalt.

     ―I si miro a sota el llit?

     ―Ah, sí, ja hi pots mirar. Però potser no la veuràs, perquè està amagada.

     Ell just treu el caparró per la vora del llit, amb el rostre ple de precaució i misteri, els ulls profunds plens dels seus universos.

     ―Què?, has vist res, rei?

     ―He vist la capsa de sabates, i també que se li movia la cua –diu ell arrapant-se al meu pit, absolutament compromès amb la seva emoció, ple de vivència.

     ―Què dius que has vist? –li pregunto jo, fent un bot, gairebé creient-me que realment hi ha una rata a sota el llit.

     Trec el cap pel cantell del matalàs, exactament com ha fet ell abans, i el cor em fa un salt en veure el musell delicat d’una rata, exacta a com li he descrit, que em mira confiada mentre trafiqueja dins una capsa de sabates.

     Ha estat la força absoluta de la certesa del meu fill el que ha convertit en realitat la meva faula?, em pregunto desorientada. L’atrec cap a mi i l’abraço amb la tendresa més gran, i acarono el tresor de la seva vida sensible, emocionada per la seva capacitat per a la màgia, que fa possible generar tots els móns.