L’aprofitat

     -Mira que aquest Marcelo és un aprofitat de cal ample! –em deia la meva mare, amb el dit alçat i marcant a mode de premonició cada part de l’oració.

     -Ai, mama! –li responia jo, mig enfurismada-. Els diners ja me’ls tornarà! I a més, és que tu tens una bola màgica, per predir-ho?

     Ella movia el cap d’un cantó a l’altre, donant-me per perduda.

     -És que sembla mentida que no ho vegis! –exclamava a la fi-. Quants diners dius que li has deixat, ja?

     -Vuit-cents euros, mama… –deia jo amb un to condescendent-. Però me’ls anirà tornant quan ara torni a treballar.

     -Quan torni a treballar? –deia ella esgarrifada-. I per què no està treballant ara?

     -Mama, ja t’ho he dit! –responia jo perdent la paciència-. Perquè el bar on treballa tanquen els tres mesos d’hivern.

     -Ai, filla, que poc saps del món! I què en saps, d’aquest noi? –tornava a preguntar ella, incrèdula amb tot.

     -Doncs el que ell m’ha dit –responia jo, pacient altre cop-. Que és psicòleg, però que no troba feina, que a l’Argentina ell ve d’una família bona…

     -I tu ja ho has comprovat, tot això? –saltava ella-. Si quan el vas portar l’altre dia vaig veure que tenia mans de manobre!

     -Calla, mama, ja n’hi ha prou! –responia jo, crispada-. Jo me’l crec perquè tot el que em diu sé que és veritat! És que per ventura tens una bola màgica?  -li tornava a repetir.

     -I tant que sí! –em responia ella.

     En aquest punt és on jo acostumava a marxar de casa donant un bon cop de porta. Baixava l’escala sulfurada i per calmar-me una estona anava al bar del Mingo, a la mateixa cantonada de casa.  Allà normalment hi trobava en Jordi Reusenc, el pintor del barri que, amb les pintures i el bloc damunt la taula, prenia apunts del natural.

     -Què, com va preciosa? –em demanava somrient.

     -Bé, d’aquella manera –li responia jo, d’habitud.

     -Problemes amb la mare, amb el xicot…? –preguntava ell, tot difuminant un pastell d’una figura.

     -No, res, res… –responia jo, agafant la cervesa que havia demanat a la barra i anant-me’n a seure amb ell.

     -Que t’ha demanat més calers? –em preguntava fluixet, referint-se a al Marcelo, amb un somriure mig burleta però alhora càlid i acollidor. De no haver estat així mai li hagués confiat els meus problemes.

     -Bé, sí… –responia jo a contracor-. Però és que no troba feina –m’afanyava a defensar-lo jo.

     -Que no troba feina? –deia ell assaborint cada paraula-. I un os ben dret a  l’esquena, que deu tenir –afegia, reblant la frase amb to de sentència-. I tu ets ben beneita. Per què els hi deixes? –preguntava mirant-me de fit a fit.

     -I què vols? Que es quedi al carrer? –li deia jo suaument, esperant la seva comprensió.

     -Dona –contestava ara ell, picant-me l’ullet i exagerant el somriure-, aquí a la Mediterrània el clima no és gaire sever. No es moriria pas de fred, oi, si dormís al carrer?

     Jo m’enfadava.

     -Però si me’ls tornarà tots, els diners!

     -Ca, dona, ca! –deia ell rient per sota el nas i remenant el cap-. Aquest sap fer-te moltes pessigolletes, però els calers ja els has vist prou.

     -I tu com ho saps? –li preguntava airada-. És que tens una bola màgica sota el coixí, també?

     -I està clar que sí! –responia tot alegre i satisfet, no se sabia si per la conversa o per com li anava quedant la pintura.

     I malgrat totes aquestes advertències jo mirava directament els ulls negres del Marcelo quan el convidava a dinar a l’Hortet o agafats de la mà fent cua per invitar-lo al cinema, i només hi podia veure honradesa i bondat.

     Així que no feia cas dels comentaris ni de la mare ni del meu amic, però el cas que em va frapar de debò va ser un dia al bar del mercat de la Boqueria. Hi havíem anat a prendre una copa de cava per celebrar el seu primer aniversari a la ciutat. Era ell mateix qui m’havia convidat i, naturalment, era ell a qui li tacava pagar, ni que fos amb els diners que jo li havia deixat.

     Jo tenia els diners a la butxaca, però aquesta vegada era clar que no em tocava a mi treure’ls i per aquest motiu en aquell moment jo em mantenia a l’expectaticva.

     A l’hora de marxar, el Marcelo, tot somrient, va començar a rebuscar-se les butxaques, amb un cert neguit cada cop més mal dissimulat.

     -M’he deixat la cartera… -va dir al final, amb un to rosaci a les galtes, una expressió de disculpa, el gest d’impotència davant d’una cosa irremissible.

     Des de darrere la barra, el cambrer ens mirava estupefacte. Ell va avançar un gest de disculpa.

     -És que no trobo la cartera…

     El cambrer es va mantenir mut i immòbil.

     -No puc passar a pagar més tard? –va preguntar el Marcelo tot rubicund.

     -De cap manera –va respondre ara el cambrer, tallant-. La senyora deu portar diners –va dir, sense canviar l’expressió i just girant els ulls per mirar-me a mi.

     -Jo no! –vaig respondre com un llampec, desentesa del problema de tots dos.

     -Miri, jo visc aquí davant mateix –va dir ell al cambrer amb un to convincent-. Pujo en un moment i torno de pressa. De debò que m’he oblidat la cartera…

     -Està bé, però la senyora es queda –va deixar anar de mala manera el cambrer.

     -Escolti, que això no és cosa meva –vaig aconseguir articular, estupefacta.

     -Però vostè s’ha begut el cava, oi?

     -La meva copa, sí, però perquè ell m’ha convidat! –vaig cridar.

     -Jo de tot això no en sé res -va dir el cambrer impertorbable.

     Mentrestant, ell em somreia mig estupiditzat.

     -Ara torno, ara torno… espera’m aquí que torno… –deia, amb les mans al meu braç a fi de calmar-me.

     -Està bé –vaig dir jo, baixant la guàrdia però realment desencisada.

     Ell va sortir molt dignament del local, l’esquena estirada, el pas apressat de qui va a complir una obligació.

     I van passar cinc minuts, i no tornava. I en van passar deu, i jo clavada allà, i en van passar quinze, i jo entre traient foc pels queixals i alhora llanguit sota la mirada desdenyosa del cambrer. Vaig intentar somriure, però la ganyota que em va sortir devia ser espaordidora, perquè la cara del cambrer la va traspassar un llampec de compassió.

     -I aquest paio qui és? –va demanar el cambrer, despectiu-. Un altre lladregot dels que assolen el barri? -va dir amb una veu de caverna parlant-se a si mateix.

     -Bé, és el meu promès…

     -Ha ha ha ha, no em faci riure, dona! -em va tallar, adreçant-se a mi-. -El seu promès? Doncs aviï’l, dona, aviï’l! –va dir contundent.

     -Per què ho diu? –vaig respondre, posant-me guàrdia però alhora interessada.

     -Però que no veu que és un aprofitat? –va dir ell, convincent-. I vostè, baixi de la figuera, dona!

     No vaig dir res. Vaig treure els diners i vaig pagar. Però abans de marxar vaig fer-li una pregunta.

     -Perdoni… És que també té una bola màgica, vostè?

     -I de les grosses! –va respondre a l’acte-. I si no, demani opinió a la seva mare, o a algun amic…

     Vaig mirar el rellotge i per l’estona que havia passat vaig comprendre que ell no tornaria. Vaig pensar simplement que també hauria de procurar veure-hi a través d’una bola màgica per saber si realment m’estaven o no prenent el pèl.