Enmig de la immensitat de l’oceà

     Havíem sortit de les costes de Panamà en un dia radiant i amb un mar de lapislàtzuli rumb a l’illa de Radoga, on anàvem a fer la missió més important de la nostra vida.

     Enrere quedaven els llargs treballs d’interpretació del mapa per part del Piotr i jo, i les acurades precisions amb el sextant i la brúixola en el botorn de la cofurna del port de Chiriquí.

     La tempesta ens va agafar absolutament desprevinguts. En un instant ens vam trobar sota una allau d’aigua que queia d’un cel espès i furibund.

     Sota aquella tromba indescriptible, el mar, com un animal embravit, feia bascular la barca en vertical i a cada vaivé érem a punt de bolcar. Els sotracs feien córrer estrepitosament de banda a banda els estris que havíem carregat a port.

     Un retruny a la proa va fer sortir el Piotr de la cabina de timoner a fi de protegir les eines amb les quals havíem de dur a terme la nostra missió. Anava lligat al bastió de la cabina com a mesura de protecció.

     El nervi del vent bufava tenaç mentre jo, xop i desesperat, intentava inútilment redreçar el timó. La barca semblava una baldufa enmig de la immensitat de l’oceà.

     De ben a prop sentia els renecs del Piotr en el seu intent de fermar sòlidament les eines a la barca, sense les quals el nostre arriscat viatge hauria debades.

     I llavors, en el pic més arriscat de la situació, com per art de màgia, la tempesta va remetre i uns rajos de sol diàfans van fondre ràpidament la foscor densa dels núvols. Vaig cridar en Piotr, però no vaig tenir cap resposta.

     La barca semblava ara una embarcació de lleure i es gronxava xiroia i sense rumb.

     Formulant amb els llavis el nom de Piotr, vaig sortir immediatament a coberta, però no vaig acabar de pronunciar el seu nom. La seva visió em va colpejar amb un impacte contundent.

     El seu cos jeia a terra, amb la boca plena d’escuma i una inflor mòrbida. I gairebé alhora vaig sentir el brogit neguitós d’una serp de mar en el terra inundat de la barca. Aquell era l’enemic més temible d’aquelles latituds.

     Vaig fer un bot, pres pel pànic, i només llavors vaig comprendre l’absurditat d’haver-nos exposat a embarcar-nos cap a una illa perduda del Carib a la recerca d’un tresor descrit segles enrere en un mapa.

     En aquell moment, l’única cosa per a mi certa era que el tresor amb què de debò comptava, la meva pròpia vida, tenia els segons comptats.