Des del Pont des Arts

     Des del Pont des Arts, la Lucía contempla el Sena, la seva aigua color verd dens, com el temps. Corre el riu lleuger i rialler, llepant les vores de la llera, arrencant-ne tresors. Aquesta havia estat també la raó del seu propi desig de viure, pensa la Lucía: arrencar tresors. Aleshores havia arribat embarassada a París, esperant trobar infinits tresors sense cap esforç, com si es tractés d’un devessall continu de meravelles que només calia fruir sense cuidar. Però el sotrac més terrible de la realitat la va ensorrar de cop, i d’ençà que el dolor va arrelar en ella, el temps, allunyat del corrent alegre del riu, només s’ha arrossegat.

     D’aleshores ençà han passat més de vint anys i sap que el mirall borrós de l’aigua no li retornarà cap imatge d’aquell temps, quan només era la Maga de l’Horacio, i ella va recolzar el seu pes en ell.

     ―Per què aleshores creia que havia de ser estimada per un home per tenir valor? ―es pregunta―. Quin era el meu concepte de la vida, quan traginava maldestrament la meva joventut per París?

     Ell la va deixar abandonada en el moment més fràgil, aquell en què és molt tènue la línia entre la bogeria i la raó. Encara no sap com se n’ha sortit, com avui és aquí, abocada després dels anys, a les aigües del Sena, repensant la història del passat.

     ―Era el meu concepte radicalment romàntic de la vida la forma més autodestructiva de la responsabilitat? ―es torna a preguntar.

     Un dolor com un foc s’encén de nou al seu pit, li traspua pels ulls: torna a tenir la visió del seu fill de mesos en aquella habitació rellogada on se’l menjava la febre.  Després, en comptes del bressol, el taüt.

     Va passar en el moment del gran desgavell de la seva vida, perduda, ignorant, sense recursos, amb l’Horacio prenent-li tot. I la catàstrofe va engolir el seu fill i es va endur la seva vida. Aquesta és l’única realitat que cal assumir, amb el dolor com la seva dimensió irreversible.

     Una parella passa riallera pel seu costat. S’atura per fer-se un petó tendríssim des de la fragilitat de la seva joventut.

     ―Què els diria? ―es pregunta la Lucía―. Que el que importa de debò és tenir cura dels tresors, conèixer les necessitats de cada un, fer costat a l’altre més enllà d’un mateix?  

     Però després segueix endavant, sabent que l’experiència de ningú no pot prevenir-nos dels nostres errors ni del seu dolor.