Conilleta

     Asseguda elegantment a una taula de la luxosa Cafeteria d’Or, la Nora Crawl es mira el preciós anell i mou els dits per veure l’efecte de la lluentor dels diamants Després aixeca la mateixa mà fins a les esplèndides arracades que porta posades i que hi fan joc. Al voltant del coll lluu un magnífic collaret de set voltes de brillants, igual que el braçalet que ara acarona.

     La Nora Crawl fa un glop al seu còctel. L’expressió del seu rostre és volgudament casual, i amaga gelosament les intencions del seu pensament.

     Per la vidriera veu com el cotxe d’en George aparca sota les sumptuoses magnòlies. El xòfer li obre la porta i ell en baixa, elegant, amb el moreno torrat que li confereixen els esports marítims.

     En entrar, ella dissimuladament l’escruta. Ràpidament s’adona que les coses no han anat bé, però fa el seu posat de conilleta.

     Ell s’asseu d’esma. Ella li fa un somriure sol·lícit.

      —Conilleta —diu ell agafant-li les mans—, escolta’m bé. Allò que tant em temia ha passat: ho hem perdut tot. I, a més, tenim un deute esgarrifós.

     —Déu meu…

     —Escolta, tornaré aixecar un imperi, però ara hem de vendre tot el que ens queda. Si no, aniré a la presó.

     —Vols dir… tot el que està al meu nom? —demana ella amb una veu com un brunzit.

     —Sí. Tot el que hi vaig posar.

     —Les joies… també?

     —Les joies també.

     A ella li espurnegen els ulls.

      —Conilleta, pitjor ja no ens pot anar, però ens tenim a tots dos.

     —Perdona, estimat… voldria un wisqui. Tu no vols res?

     —Sí, també un wisqui.

     Quan el cambrer els porta la comanda, ell agafa el got i se n’empassa un llarg glop. Després abraça la Nora i amaga la cara al seu coll.

     Ella l’estreny, però la seva mirada ferotge i dura delata que se sent despitada.

     Fent carícies suaus a en George, amb la mà lliure obre la tapa de la caixeta que forma l’anell i llença dins el wisqui d’ell el verí que, previsorament, hi ha guardat tot avançant-se als esdeveniments. Un verí que no deixa seqüeles.

     Amb carícies consoladores, l’aparta d’ella i li ofereix el got, com si li lliurés un remei.

     —Beu, estimat —diu amorosa—. A partir d’ara tot anirà bé.

     —Hi anirà, conilleta —diu ell just després d’haver-se empassat la resta del wisqui d’un sol glop—, perquè et tinc a tu.