Comença l’espectacle!

     Senyores i senyors, no us estranyeu per la meva figura esvelta, vestida amb lliurea i barret de copa. La meva professió m’obliga a portar aquesta indumentària, i tant és així, que ja no sabria anar sense ella perquè la meva personalitat, podríem dir, hi va acoblada.

     Per treure’ls immediatament de dubtes, els diré que la meva professió és antiga com els temps, i que per practicar-la calen uns dots excepcionals, dels quals no tots els humans en poden gaudir. I quina professió és aquesta? Bé, senyores i senyors, jo sóc malabarista. Ja deveu haver vist el meu retrat enganxat a places i carrers. Doncs si és així, ja coneixeu el meu nom: jo sóc el Mag Impertorbable. 

     Molt bé, doncs, arribats a aquest punt, us saludo cordialment i vull comunicar-vos que avui, a tots vosaltres, estic disposat a revelar-los el secret del meu art. I, tanmateix, un cop us l’hagi explicat, el seguireu trobant tan enigmàtic com ara mateix, que encara no en sabeu res.

     Per començar, cal que us expliqui que el meu secret rau en una cosa tan senzilla com és la manca d’estrès. De fet, aquí, en aquest circ, aquesta paraula està debolida, i és més, si per nosaltres fos, aquesta paraula ni tant sols s’hauria inventat. Us imagineu un equilibrista, un trapezista, un domador de feres amb estrès? A la primera de canvi, hauria sucumbit a causa del seu destarotament. I és que aquestes són unes professions per a les quals cal un control extrem, una precisió cronomètrica, una rigorositat de càlcul absoluta i, en definitiva, una tranquil·litat d’esperit inalterable i uns nervis temperats.

     Un cop comptem amb aquesta qualitat tan poc freqüent, ara us explicaré el secret del mètode. Molts de vosaltres us deveu pensar que l’art del malabarisme es basa en l’agilitat mecànica de qui la practica, en l’aconseguiment d’una lleugeresa física sincronitzada dels components que hi intervenen. Doncs molt bé. Pels qui penseu això, us he de dir que esteu completament equivocats. El secret del mètode rau en una equació, en la qual hi intervenen factors com el temps que cada una de les pilotes és a la meva mà, el temps que la meva la mà és buida, el temps que cada una de les pilotes és a l’aire, el nombre de pilotes amb que treballo i el nombre de mans, i de vegades també peus, que faig servir.

     Com podeu comprendre, el temps del qual parlo són mil·lèsimes de segon i, per sort, en el meu cas, si una bola cau a terra no passa res, però imagineu-vos que qui us parla és un trapezista que combina el número d’un salt mortal a l’aire amb un altre trapezista: en aquest cas, naturalment, les conseqüències poden ser fatals.

     Així doncs, tots aquells de vosaltres que desitgeu ser, com jo, mags impertorbables, us proposo que comenceu a plantejar-vos aquesta equació i, un cop resolta, que comenceu a practicar-la.

     No cal que torni a explicar que, per poder controlar tots els temps de l’acció amb la precisió que requereix aquest art, cal estar absolutament exempt d’estrès. I això significa, per altra part, haver cultivat durant llarg temps l’art de l’estranyament, és a dir, la capacitat de trobar-se en un estat d’equilibri impertorbable amb independència de quins siguin els estímuls exteriors.

     I venint a tomb, ara us explicaré un cas que em va passar a mi un cop que estava fent jo un número malabar davant del rei d’Abissínia i la seva colossal cort, l’única ocasió en què va quedar en entredit la meva definició d’impertorbable, que tan bé expressa, altrament, els meus dots.

     Com ja us podeu imaginar, la meva professió m’ha portat a recórrer tot l’ample i llarg aquest món, motiu pel qual aquell dia fatídic, que deshonra el meu nom, em trobava jo practicant el meu número de deu pilotes davant el gran rei africà, que s’havia desplaçat a París a fi de resoldre unes qüestions qualssevol d’estat. Ell anava vestit amb una pell de lleopard que li creuava el tors, els homes del seu nombrós seguici anaven abillats amb una túnica blanca, llarga fins als peus, i el conjunt de les dones estaven vestides amb llargues faldilles florejades, si bé de cintura cap a munt anaven del tot nues, la qual cosa comportava un bosc espectacular de grans pits rodons a l’aire enmig la carpa.

     No cal que us digui que aquestes no són pas unes circumstàncies en les quals jo estigui avesat a treballar. Però fent honor del meu elaborat art de l’estranyament, aquest fet no em va fer moure ni un pèl del cap.

     Ens trobàvem a l’estació més calorosa de l’any, en ple mes d’agost, dins la carpa que havíem muntat a la riba del Sena, i els llums que havíem de tenir encesos sota l’ampul·lós tendal atreien una gran horda d’alegres mosquits que no tenien miraments a l’hora de fer-nos pessigolles i clavar-nos l’agulló.

     Però no us espanteu pas, senyores i senyors, ja que jo, allà enmig de la pista, fent el meu gran número de pilotes, fabulós per impossible, em mantenia tal com reflecteix el qualificatiu del meu nom: impertorbable.

     De cop, entremig de l’elaborada equació que anava resolent amb l’ampli contingent de deu pilotes alhora, com si volessin a l’aire en un cercle màgic i perfecte, vaig veure com en estat hipnòtic els grans ventalls de plomes que les dones feien anar de dreta a esquerra a fi d’espantar els mosquits i fer aire al seu rei.

     Bé, fins aquí, senyores i senyors, res d’interessant. Però el que em va deixar del tot impressionat va ser el ball sinuós d’aquell bosc vivent de pits turgents que es movien voluptuosos d’un cantó a l’altre, a deshora del tempo de la meva equació racional, precisa com un mecanisme de rellotgeria, amb la qual bastia l’edifici de la meva actuació malabar.

    En aquell moment va ser quan vaig començar descarrilar: el cor m’anava a cent per hora, una suor freda em pujava espinada amunt, l’estómac se’m contreia en un espasme i començava a tenir símptomes d’ofec. Aleshores va ser quan literalment em van caure les pilotes a terra, les deu que es veien i les dues que, a més, s’hi podien comptar.

     Davant aquest estrèpit, i per estrany que això pugui semblar, el rei d’Abissínia, seguit per tots els membres de la seva cort, va aplaudir entusiasmat, extremadament satisfet, encara no sé si pel meu fracàs fragorós o perquè es va pensar que allò formava part de l’espectacle.

     Les pilotes, després de botar a tort i a dret per la pista, es van escampar juganerament per les graderies, i l’alegre seguici del rei d’Abissínia va córrer i saltironejar darrere seu per tal d’agafar-les. Després les van oferir al seu rei, com si es tractessin d’un present que el circ oferís al monarca.

     Atordit, enmig del guirigall i els aplaudiments, presa d’un estrès, vaig entrar a les bambalines del circ, dins les quals el director ja havia suspès els números dels trapezistes de la mort, dels equilibristes i dels funambulistes.

   La resta de l’espectacle la van omplir els pallassos, a qui la situació va fer fer més pallassades que mai.

     Jo, d’encà aquell dia, vaig estar temptat de canviar-me l’epítet d’Impertorbable, però finalment vaig optar per continuar ostentant-lo, ja que, com diu la dita, una flor no fa estiu, i vaig decidir que fins que no tornés a errar-la, no em canviaria el nom. En el cas que per segona vegada fracassi, ja he conclòs que aleshores passaré a dir-me el Mag Espanyador.

     Esperem, senyores i senyors, que no sigui aquesta nit.

     I ara, comença l’espectacle. Endavant els tambors!