Boeing

          Érem dalt del Boeing que ens portava a Cuba, un avió immens que tenia dos pisos. Els passatgers, que no sabíem en què emprar les hores, parlàvem els uns amb els altres. Una dona cubana seia al meu costat. S’estava arreglant, a sis hores vista, per retrobar-se amb el seu marit. Va ser ella qui va entaular conversa.

     ―La misèria que trobaràs allà et farà feredat –em va dir-, però hi va haver un temps que Cuba era la perla del Carib.

     ―Tan malament està?

     ―Que no llegeixes els diaris? –va contestar ella.

     Em vaig aixecar. Una noia catalana que havia conegut a l’aeroport era al costat d’una finestreta del passadís lateral, dreta, mirant el cel. M’hi vaig acostar.

     ―Quina nuvolada, oi? –li vaig dir.

     Just sobrevolàvem una densitat de núvols inacabables, relluents pel sol. L’ala de l’avió hi estenia una ombra densa i flonja.

     ―Sí. Encara falten sis hores per l’Havana. Hi has estat mai? –em va demanar amb un somriure cortès.

     ―No, és el primer cop –vaig respondre.

     ―Doncs jo és la tercera vegada que hi vaig, aquest any.

     No vaig tenir temps de preguntar-li per què. Ella va respondre abans.

     ―M’hi vaig casar, saps? –va dir amb un gest trist–. Vaig tenir una nena i quan vaig voler marxar no me la van deixar endur.

     No vaig saber què respondre-li. Ella va continuar.

     ―D’això ja fa cinc anys. És un calvari.

     Li vaig estrènyer el braç i vaig avançar pel passadís.

     Un home vell, embotit a causa d’una mala circulació de la sang, era assegut a una butaca abatible que dificultava el pas.

     Li vaig demanar si em podia fer lloc. Ell va aprofitar per encetar una conversa.

     ―Què hi vas a fer a Cuba? –em preguntà.

     ―Hi vaig de vacances.

     ―Poc hi faràs, allà. No hi ha ni transport. Et gastaràs una barbaritat en taxis.

     ―I vostè, doncs, què hi va a fer? –li vaig demanar.

     ―Jo vaig a buscar la meva noieta. Ens vam casar fa un any i fins ara no li han arreglat els papers –va respondre, animós.

     ―Així, hi té la dona.

     ―Bé, és una noieta. Només té dinou anys.

     Llavors va ser quan van donar l’avís per l’altaveu:

     “A causa de les destrosses de l’huracà Ornius, ens veurem obligats a aterrar a Miami”.

    Aleshores els plors i el terror van esclatar a l’una dins d’aquella estructura metàl·lica de tres-centes tones enlairada dalt l’atmosfera.