Alba, Birgit, Stuttgart

     El va recórrer el darrer un neguit en el moment de l’últim tràmit abans d’embarcar a l’avió, quan va haver d’ensenyar el bitllet i el passaport al darrer control de l’aeroport d’Stuttgart. I mentre l’hostessa comprovava els seus documents, encara va fer una darrera mirada de reüll a la sala d’espera i a la cua de passatgers, però tot restava entre l’avorriment i la normalitat. Arrossegant amb lleugeresa la maleta de mà pel passadís metàl·lic, va fer una respiració fonda i va notar com la distensió li envaïa els músculs amb un vessament de benestar. Un cop dalt l’avió, assegut a la seva butaca de finestra, va mirar el dia ventós i plujós, la grisor de l’horitzó i els núvols tancats, i va esperar amb ànsia que l’avió s’enlairés cap a Barcelona, ciutat mediterrània on esperava que el sol mai desaparegués. Després es va acabar de tranquil·litzar i va reprendre el seu posat de seductor. Mirant-se les hostesses, va pensar que potser en aquell mateix avió n’hi havia alguna a la qual podria seduir.

*

     L’Alba allarga la forquilla cap a la tempura de llagostins.

     ―Són bons, oi? –li pregunta l’Olga, agafant una cullerada de miso.

     ―Però boníssims, eh? No coneixia aquest restaurant.

     ―M’hi va portar el Salvador la primera nit que vam sortir. Crec que per això me’l vaig endur a casa aquella nit.

     ―I també per això li vas deixar tornar?

     ―Hahahahaha…! No, el vaig deixar tornar per altres coses, que també em van agradar.

     ―Sí, clar, ja m’ho penso. Estàs contenta, oi?

     ―Bé, no em queixo. Però explica’m coses tu del teu flamant nòvio. Com us va?

     ―Hi ha molt magnetisme, i penso que és l’home de la meva vida, tot i que no fa ni tres mesos que estem junts…

     ―Us vau conèixer a la Barceloneta , oi?

     ―Sí, passejant per la platja. Sembla mentida, oi?

     ―I què diu, que ara te’n vagis sola de viatge?

     ―Res. Li he dit que marxava per feina, i no a veure una amiga. I, a més, està buscant un local per muntar el bar.

     ―Ja té diners?

     ―Bé, jo l’ajudaré una mica… Hauré de demanar un crèdit, però.

     ―Te’n refies, d’ell?

     ―I tant! Però vull anar a veure la Birgit tota sola. N’hi ha passat una de molt grossa. Tant, que no m’ho vol ni explicar per telèfon.

     ―Doncs sí que és greu. Fes-li molts petons de part meva, eh? Quan fa ja que vau compartir el pis de Gràcia?

     ―Set anys

     ―Set anys! Però que grans que ens hem fet! Per cert, la Birgit estava amb un noi, oi?

      ―Sí, però diu que tot va acabar com el rosari de l’aurora. La vaig notar molt enfonsada. Em ve de gust, veure-la. Demà a aquesta hora estaré amb ella, si tot va bé.

*

     La pluja entela els vidres del Rosen Kaffee.   

     La Birgit treu de la bossa de mà un sobre, i de l’interior n’extreu una petita cartolina tacada de rosa.    

     ―Aquesta és la mostra –li diu, desfeta–. Aviat se’m notarà.

     L’Alba s’ha quedat muda. Només observa el rostre xuclat i demacrat de la seva amiga, en altre temps la imatge vivent de la salut.

     ―De quan estàs? –li pregunta després d’un silenci feixuc.

     ―Demà compleixo la quarta falta –respon la Birgit, seriosa.

     ―Però no en saps res de res? No tens manera de trobar-lo? –li pregunta un altre cop.

     ―No, cap manera. Ja t’he dit que va desaparèixer de la nit al dia. I que es va emportar tots els diners de la hipoteca que vaig fer de la casa que em va deixar la mare.

     ―Però divuit mil euros és una barbaritat…

     ―Sí, és el que em va dir que li faltava per muntar la cerveseria. I això d’anar a buscar un nen, bé, ja veus quin cinisme…

     ―I tu te’l vas creure del tot i l’hi vas donar els diners a ulls clucs.

     ―No sé com em vaig deixar ensarronar…Em semblava que hi havia tant magnetisme entre nosaltres… I això de voler tenir un nen de tots dos… En fi, una enganyifa a gran escala.

     ―Caram, quin mal parit.

     ―No em penso refiar més de cap paio, i molt menys d’un estranger penjat.

     ―Com? Però que no era alemany? –pregunta l’Alba, astorada.

     ―No –respon la Birgit–, era argentí, i parlàvem castellà. Mai no va aprendre ni una paraula d’alemany.

     ―I treballava? –pregunta ara l’Alba, cautelosa.

     ―Sí, en una fàbrica de cables. Deia que se li feia insuportable –respon la Birgit amb una expressió fastiguejada.

     ―I va trobar feina, sense parlar gens d’alemany?

     ―Es veu que ja venia contractat des de l’Argentina.

     ―Res, que no deu tenir ni ofici ni benefici.

     ―Però de ser seductor, sí que en sabia. I de pe fer-se el pobret i l’indefens sí que en sabia, també –diu la Birgit, derrotada.

     ―Vinga, no hi pensis més, en ell –li diu animada l’Alba–. Ara has de pensar en el teu fill. Has decidit tenir-lo, oi?

     ―Sí, però em sento amb tan poques forces, i més sense la meva mare…

     ―Només has de recuperar l’ànim, dona. Tu ets forta. I el nen et donarà forces, també. Ja ho veuràs. I, a més, tens una bona feina.

     ―Tu creus que me’n sortiré?

     ―I tant! Ja veuràs com sí. Saps que jo estic pensant també en tenir un nen?

     ―Ah, és clar. Ara surts amb un noi, oi? –diu la Birgit mirant directament l’Alba i intentant un somriure

     ―Sí, fa molt poc, però ens va molt bé.

     ―I com és?

     ―Maquíssim. Tinc una foto. Et ve de gust veure-la?

     ―Sí, sí, ensenya-me-la.

      L’Alba treu amb orgull una foto de la cartera i, després de fer una mica d’història per donar emoció al moment, la mostra obertament a la Birgit. I a l’instant que l’Alba li posa la foto al davant, la Birgit sent un esglai que la fulmina. Abans de caure desmaiada li sembla que un terratrèmol ensorra el cafè de l’Schlossplatz d’Stuttgart, on és asseguda amb l’Alba.