Absoluta i definitiva vencedora

     Té el rostre fred, com de marbre, i els ulls estàtics, transparents i salvatges. Sense cabellera, duu una caputxa folgada, enganxada a un hàbit que cobreix la seva figura magre. Entre l’escot malgirbat que s’obre al coll es pot endevinar la clavícula descarnada.

     Jo just he sentit una presència i, sense cap neguit, he encès el llum de la tauleta, que deixa clarobscurs a l’habitació. Ella és entre les ombres. Amb una mà ossosa i llarga s’agafa un plec del vestit.

     Em quedo uns instants mirant-la, sense cap temor, i després giro lentament el cap cap el rellotge, només per saber per curiositat quina és la meva hora, de quin dia, de quin mes, de quin any.

     ―Ja véns a buscar-me? –li pregunto.

     ―Em coneixes? –em respon amb una veu d’un altre món, com si parlés des d’un avenc.

     ―Sí –dic tranquil·lament.

     I com que veig que no me n’aniré tan de pressa com he pensat en un començament, m’assec al llit, poso dret el coixí i n’agafo un de gros per posar-me’l darrera. Així estic més lúcida, més desvetllada i còmoda, per rebre la mort.

     ―No em tems? –em demana, immòbil.

     ―Sempre he sabut que havies de venir. No esperava ara que se’m vinguessis a endur, però aquesta és una altra de les sorpreses, i de les savieses, que ens ofereix el món –dic.

     I aleshores sento el meu cos confortable i càlid, que he deixar, i sento amb plaer la meva capacitat de mesura, de criteri, d’equilibri, que s’han d’enfonsar en el no-res. Eternament. I per un instant aquesta sensació d’eternitat em fa venir una sensació de mareig, però ràpidament es dissipa.

     ―I per què no em tems? –pregunta, amb un deix pervers a la veu seca.

     Jo faig veure que penso una mica, però en realitat em concentro en intentar esbrinar quines sensacions m’arriben de la mort, i m’adono que no em provoca cap estímul: ni una olor, ni un sentiment, ni tan sols el desig de fugir-ne.

     ―Què m’has preguntat? –li demano, per guanyar una mica de temps.

     ―T’he preguntat si no em tems –em demana ara, impacient.

     ―Em dol molt deixar aquest món, a mitges amb tot el que estic fent, amb allò que tinc entre mans i per a lo qual em sento indispensable. Però ja sé que no ho sóc.

     ―I quines són aquestes coses que no vols deixar? –em demana ara, amb veu altiva.

     ―Bé, el meu fill encara no han crescut del tot, els cursos que porto no els podré acabar, no podré conèixer els països on volia viatjar… ja no aprendré mai l’anglès perfectament… tampoc en els darrers anys no he trobat l’amor que esperava.

     ―Per què dius que no ets indispensable? –pregunta amb una curiositat pregona però dissimulada.

     ―Perquè el món és com una calidoscopi immens. La seva figura es fa i es refà constantment.  Ara jo en sóc un petit vidret, i formo part del seu ordre, però sense mi l’ordre es recompondrà de nou, i el vidret que sóc, en no ser-hi, ja no caldrà.

     ―I no li faràs falta, al teu fill? –diu ara, expectant.

     Davant la formulació explícita d’aquesta pregunta, esclata en mi un llampec d’espant, però després de respirar profundament, desapareix.

     ―Sí, però a ell la força de la vida l’arrossegarà. Espero que també, passi el que passi, sàpiga triar aquesta força, en comptes de a tu.

     ―Què vols dir, amb això? -pregunta, eixordadora.

     ―Vull dir que tu també ets una elecció.

     ―Com, una elecció! –trona, despòtica-. Jo sóc inevitable!

     Jo ara somric. Ella mateixa m’ha donat els arguments de per què no la temo. Allò inevitable, no es tem. Com a molt, un pot preparar-se davant el fet.

     ―Ets inevitable en sentit absolut, però no ets definitiva. Molt abans que se’m presentessis, jo ja t’he freqüentat a bastament. I t’he sabut reconèixer, i no t’he triat mai.

     ―No he entès res! –diu amb veu tremolosa per la ràbia-. M’ho pots explicar millor?

     ―Sí. T’he freqüentat molt sovint, tant en grans actes com en petits. Eres present en el malestar, en el dolor, en la malaltia, en la violència, en el desequilibri, en la buidor. Però et dic que has estat una elecció perquè jo no he deixat que t’hi instal·lessis. Sempre he lluitat contra tu, contra la teva malvestat, i he caminat cap a la vida.

     ―I te n’has sortit, oi? -pregunta amb una veu gèlida.

     ―Això ho has de dir tu –li responc tranquil·lament-. Però ara és el moment del teu absolut. Avui és quan seràs la vencedora absoluta, perquè se m’enduràs per sempre. I amb tota la meva vivència personal, i la de la meva època, que deso viva en mi.

     ―No em preguntes on anirem? –demana amb la veu satisfeta del vencedor.

     ―Ja ho sé. Davallaré a la nit perpètua, callada, immòbil, marmòria com tu.

     Ella m’ha escoltat amb fruïció.

     ―I no em vols demanar més temps? –fa ella, amb un to incitador.

     Jo la miro directament, seduïda.

     ―Doncs sí! Et demano més temps! -li dic ara amb fervor.

     Ella s’espera a contestar. Jo temo que esclati amb una riallada terrible, ara que em té indefensa a les seves mans. Després, veig que es disposa a respondre.

     ―Doncs sí, et donaré més temps, més temps abans de l’hora absoluta. Però abans m’instal·laré a la teva vida de manera definitiva, sense que tu, de cap manera, tinguis la possibilitat de triar.

     ―Què vols dir? –li pregunto ara amb un deix de temença.

     ―Ja ho veuràs! –diu secament i dura.

     ―I això, per què? –li pregunto, confusa.

     ―Perquè has gosat desafiar-me! –respon amb un ressò espaordidor.

     I dit això, comença a fer-se fonedissa fins que desapareix del tot, sense desprendre cap olor ni provocar cap sensació.

      Aleshores és quan jo em desperto d’un sotrac a l’habitació fosca, neguitosa, suada, corpresa. Encenc el llum i miro el rellotge. Són altes hores de la matinada i mai he estat més desvetllada. He tingut un somni vague, que no puc recordar. Aleshores, comprenent les vores del meu món, és quan torna a guanyar-me la malenconia, aquesta tristor que no puc foragitar a causa de la vida que no tinc, de les obligacions que em pesen, de la manca d’alegria dels meus dies, de la solitud, i d’aquesta por constant, com si el món s’hagués d’ensorrar, que no puc comprendre d’on prové.