Trucada a Sofia

     Probablement, mai hagués hagut de trucar-lo. Va ser un fet a la impensada, potser perquè volia donar un impuls cap a un cantó insospitat a la meva vida, o bé situar-lo a ell en un àmbit diferent de la Romania esfondrada on l’havia conegut, i alhora volia mostrar-li la meva realitat mediterrània i el context que feia possible la meva llibertat en sentir el meu amor i expressar-l’hi, obertament, directament, amb insistència, a Bucarest, on ens havíem conegut. O potser volia fer-li conèixer, amb una vanitat cofoia, el món ric, vibrant, bigarrat i punyent que m’envoltava, els carrers populosos i plens de bullícia, els riures a cleques de la gent, la llibertat i permissivitat en les nostres relacions amoroses, la bellesa commoguda, inabastable, de la ciutat de Barcelona. Però segurament el que volia de debò era que arribés amb el seu amor a punt per a l’oferiment, inajornable, desbordant, definitiu. El que potser realment desitjava era que al final m’hagués triat, i que la seva passió fos tan incandescent per a mi com jo la tenia per a ell els dies que em vaig arrossegar darrera seu per Bucarest, amb un amor definitiu i un desig tan punyent que, quan era amb ell, havia de fer l’esforç de contenir-me per no llençar-me als seus braços.

     Ell aleshores encara trepitjava fort. Era del partit comunista i això l’havia elevat a una posició de privilegi dins el diari on treballava. I dins aquella realitat ensorrada en una crisi esbalaïdora, com era la dels països de l’est, ell se sentia com un déu que podia trepitjar tots súbdits de l’Estat si s’ho proposaves. Era de plena confiança del règim, i era el periodista que cobria els esdeveniments d’interès occidental, com ara la cimera sobre armament que se celebrava a Bucarest, on el vaig trobar.

     En aquell ambient oficial i rígid, on la corrupció podia respirar-se a l’aire, on la fredor s’imposava com una agulla clavada, la meva mirada va ensopegar amb la potència de la seva figura. I vaig restar tan trasbalsada que em vaig quedar sense alè. Tots els meus sentits es van concentrar en ell i en el desig d’interioritzar tot allò que emanava de la seva persona, com una necessitat que em constrenyia. La seva personalitat era rutilant entre tota aquella grisalla que ens envoltava, entre tota aquella severitat i antipatia. I a l’acte vaig ser conscient del misteri del seu cos i dels teus llavis, del vertigen de la teva intimitat amb ell.

     I en acabat de l’acte no vaig deixar de buscar-lo. El vaig perdre per uns moments, però després vaig recuperar-lo. Era en un racó, a la gatzoneta, desconnectant un magnetòfon, i quan se li vaig acostar vaig haver de controlar-me per no acariciar el seu cabell preciós i entranyable.

     A ell li va encantar agradar-me. Ho vaig veure en la seva mirada, en el teu posat, en el sentit d’inferioritat que vaig captar en ell davant una periodista de l’Europa occidental, malgrat que jo anés més mal vestida i que estigués rendida davant s molt més informal seu. Ni per un sol moment, malgrat els meus intents, vaig poder amagar-ho.

     Després, davant el mal menú del dinar de periodistes vaig saber el seu nom, Vassil, vaig saber que era búlgar, de Sofia, i vaig conèixer a grans trets les coordenades de la seva vida. A mi m’interessava, sobretot, si allà hi podia haver un lloc per a mi, per unes hores, per uns dies, per  uns anys, per a la vida completa. I sí, estava separat.

     Va resultar que ens allotjàvem al mateix hotel, i tu ell vas deixar caure amb plaer a la devoció que sentia per a ell, a la meva fidelitat i a la curiositat que li despertaven els meus sentiments. I s’hi vas esplaiar com va voler amb els seus jocs verbals eròtics, amb les seves bromes incisives que aturava just quan em tenia més a punt, tremolenca com un flam. La seva característica principal era la ironia, però jo estava convençuda que sota aquesta capa protectora era l’home més tendre del món, i que no hi podia haver més delícia més enllà d’ell.

     Va passar la setmana sencera a Bucarest i res no va avançar. El meu amor xocava constantment contra la seva fredor, contra la seva invulnerabilitat. I com l’estimava! Ho hagués deixat tot a l’acte per estar amb ell, per viure aquella història d’amor, sense demanar cap garantia. Però ell va seguir incommovible. El dia que vam acomiadar-nos li vaig fer un petó als llavis, i ell va deixar que li fes. I després no vam seguir cap contacte.

     Aquell va ser l’any de l’esfondrament definitiu dels sistemes comunistes i aleshores, casualment, em vaig assabentar per un company periodista que s’havia quedat sense feina, que estava en una situació llastimosa, aporrinat per haver estat de l’òrgan decisori del partit comunista.

     I aleshores va ser quan el vaig trucar. Li havia buscat feina de cambrer en un restaurant per als mesos d’estiu, cobrant un sou impensable a l’ensorrada Bulgària, i ell va dir a l’acte que sí.

     I així va ser com des de la seva ciutat va emprendre, mitjançant autobusos i trens, el camí que duia cap al meu pis de Gràcia. Aquella tarda, en arribar, devia deixar a terra la bossa de viatge i, després de comprovar l’adreça i el número del replà, va alçar la mà i amb un dit va pitjar el timbre de casa meva. El timbre va ressonar dins la casa, on jo era esperant-lo.

     Un any enrere, per una carícia de la seva mà jo hagués donat mitja vida. Ara estava pendent de les sensacions que aquest timbre produïa en mi. Esperava qualsevol cosa en tornar-lo a veure, qualsevol menys que mantingués la mateixa captinença que a Bucarest. Ara el context canviava, i la correlació de forces entre tots dos també. I pel que fa als sentiments, tot era encara una incògnita.

     Vaig obrir la porta i ens vam trobar, altre cop, després d’un any, un davant de l’altre. Em va fer un salt el cor, però en aquell mateix instant el vaig tornar a reconèixer. Res en ell havia canviat: el seu mirar i el seu posat seguien sent distants, les seves paraules, preparades, la seva prevenció, absoluta, el seu envaniment, colossal. Els dos petons que ens vam fer van ser freds. Sense ser-ne del tot conscient, jo estava decebuda. Vam passar al menjador i li vaig oferir cafè.

     Vam parlar de com li havia anat el viatge, de Bulgària, de l’actual situació social i política als països de l’est, una mica de les nostres realitats actuals, però res de records. Ell, tanmateix, parapetava la seva situació personal darrere vaguetats. Com d’habitud, s’amagava darrere l’ambigüitat i la ironia.

     Després, es va sentir un sorollet al pany de la porta d’entrada i algú que entrava. Era el meu company, el Roger, que havia conegut poc després d’arribar de Bucarest. El Roger sabia que el Vassil arribava de Sofia i coneixia la història, però el Vassil va restar tan desconcertat que per un moment va perdre els papers. Ben de pressa, però, els va tornar a recuperar.

     Li havia preparat una habitació i la hi vaig mostrar. Després va voler descansar una estona del viatge i aleshores el Roger em va preguntar si encara l’estimava. Li vaig respondre que no, però dintre meu vaig notar com un defalliment, perquè no n’estava segura.

     Així va començar la seva estada de dos mesos a casa meva, on, de la manera més evident, m’evitava. Durant tot aquest temps semblava que ell fos un fantasma, perquè o bé es quedava a la seva habitació dormint o bé treballava. Quan jo era a casa, sempre entrava o sortia furtivament, i, a més, pensava que si havia de tenir complicitat amb algú era amb el Roger, que era un home, i fins i tot un dia, davant meu, li va fer un comentari sobre una noia “preciosa” que treballava amb ell al restaurant. Però el Roger el suportava com un mal menor que havia d’aguantar per un temps determinat, i mai va intentar establir cap relació amb tu ell.

     Em seguia atraient, i si he de dir la veritat, força més que el Roger, però el meu company estava disposat a estimar-me, i també volia intentar crear un futur amb mi, i el meu desig, davant d’això, no prenia un vol gaire alt.

     Un matí, cap a la meitat de la teva estada a casa meva, va fer cap a la cuina on jo, sola, estava esmorzant. Amb la seva expressió més dramàtica, que el feia semblar un home profundament passional, es vas adreçar a mi, sense cap preàmbul,  d’una manera tan directa que mai ho havia fet.

     -Però per què, per què no m’havies dit que estaves amb ell? –em va preguntar des de l’entrada de la cuina estant, a peu dret, neguitós i dolgut.

     Jo em vaig quedar desconcertada per aquesta reacció del tot imprevista.

     -Però, Vassil, si jo a tu mai no t’he agradat –li vaig respondre circumspecta.

     -Sí, sí que m’has agradat. Jo ara venia per casar-me amb tu. Per què no em vas dir que estaves amb ell? Si ho hagués sabut no hauria vingut.

     -Però, Vassil –li vaig preguntar jo confosa-, tu m’estimes?

     -Bé, jo venia per començar una relació…

     -Però tu m’estimes? –el vaig tallar, seca.

     -Doncs bé, sí, sí que t’estimo –va respondre tràgicament.

     -I així, perquè em vas rebutjar tota aquella setmana a Bucarest? –li vaig preguntar.

     -Llavors tot era diferent…

     -Vols dir que t’anaven millor les coses? –el vaig tornar a tallar, sense voler ser cruel.

     -No, no és això. No era el moment. Però, per què m’has trucat? Jo venia per casar-me amb tu.

     Aleshores vaig tenir una sospita que no vaig acabar de formular, però que tenia relació amb el fet que, d’una manera o altra, ell no volia oferir res, sinó treure avantatge del meu enamorament.

     -Aleshores –li vaig dir, ferma-, si és veritat que m’estimes, lluita.

     -Però com vols que lluiti!–va dir encara més dramàtic-. Si tu ja estàs amb ell!

     -És igual. Sigui com sigui, lluita –li vaig respondre, amb l’esperança que ho fes.

     Jo vaig li vaig mantenir la mirada. Després va marxar i vaig sentir el cop de porta.

     Aquesta va ser l’última conversa que vaig tenir amb ell. Encara es va adreçar a mi una altra vegada, per preguntar-me si jo tenia alguna amiga que estigués lliure. Aleshores em vaig adonar que es resistia a marxar, i que s’hagués quedat a Barcelona a qualsevol preu. I aquesta pregunta, a la qual jo vaig respondre amb una negativa, em va acabar de confirmar que ell havia considerat el meu amor exclusivament com una forma d’aprofitar-se de mi.

     El darrer dia de la seva estada a casa no hi va haver comiat. Vaig arribar a casa i damunt la taula vaig trobar el joc de claus que jo li havia donat, i ell havia desaparegut per sempre. Ni una nota, ni un agraïment, ni un adéu.

     I aleshores em vaig adonar del motiu real pel qual l’havia trucat, ocult entre tants sentiments anorreats o confusos. El motiu real era que volia arribar a coneixe’l, saber de quina pasta estava fet aquell home que m’havia provocat una sotragada tan forta, aquella passió abrusadora, aquella amor definitiu a Bucarest. I sabia que, veritablement, havia satisfet aquesta inquietud.

     Amb el meu company, més tard ens vam separar, però abans vam viatjar junts, vam trobar feines millors, vam tenir un fill, i fos com fos, tot va seguir rutllant la seva vivència punyent, les seves sotragades i els seus clarobscurs, que jo necessito aclarir per poder seguir endavant amb peu ferm.