Quan arriba l’hivern, mar,
extens un blau d’opalina
i l’aire es ve a enjoiar
del vol baix de les gavines.
Escumeges, levitant,
la sorra daurada i fina
que espera el sol de llevant
els matins de boira humida.
Ets mare mediterrània,
mantell fet d’aiguamarina
i abastes illes llunyanes
i les consents i avicies.
Acarona, dolça mar,
la sorra de pedra fina ,
el lloc on vaig passejant,
desitjant-te, blava i nívia.
Canta’m cançons de bressol
amb la veu fonda i senzilla,
conta’m mil·lennis de sol
i les històries que endinses.
Tu, mar, ets transformació,
i jo, tan sols sóc finible,
així a tu no et pertany
la mort que a mi endins em fibla.
Tu amb l’oratge véns i vas,
mar tendra, mar, sàvia amiga,
fes-me lliure amb el teu cant
d’energia i de celístia.
Dreçada just davant teu
escolto la teva dita:
“tu deixa’t portar pel vent
sense arestes de la vida”.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 