que es concatena en tots casos
dreturer, sense capmasos,
i que sempre és merescut.
No sabeu, potser, d’un tràngol
en què un jutge molt sorrut
va rebre, i no pas menut,
d’un gros goril·la un bon nyano?
Aquest jutge, molt barrut,
havia fet tallar el coll
aquell jorn de desconsol
a un presoner abatut.
I feta la baconada
caminava sense pena
aquest magistrat fatxenda
pel carrer i la cantonada.
Però el destí, que res descuida,
es va aparèixer al canyiula
amb la forma de goril·la,
i fou tot un sacseig d’upa.
Sense cap mena d’atura
l’animal s’havia escapat
del zoo de la ciutat
amb aquell fogot que apura.
Diu la remor popular
que aquest jocós animal
era del tot virginal:
li calia provatura.
I el jutge bé la rebé,
i que provà deu vegades
el goril·la, amb moltes ganes,
al cul d’aquest baladrer
Perquè de cridar, cridava,
però ningú parà l’orella
als crits d’aquest pocapena,
a qui el destí castigava.
Conclusió. Diu la sentència
ben succinta de la història:
fes el bé a tota porta
i tingues sempre clemència,
que els goril·les són arreu
per restablir la justícia,
i la pena d’estultícia
es multiplica per deu.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 