Daily Archives: 25 febrer 2011

Els goril·les són arreu

Hi ha un destí per a cada un

que es concatena en tots casos
dreturer, sense capmasos,
i que sempre és merescut.

No sabeu, potser, d’un tràngol
en què un jutge molt sorrut
va rebre, i no pas menut,
d’un gros goril·la un bon nyano?

Aquest jutge, molt barrut,
havia fet tallar el coll
aquell jorn de desconsol
a un presoner abatut.

I feta la baconada
caminava sense pena
aquest magistrat fatxenda
pel carrer i la cantonada.

Però el destí, que res descuida,
es va aparèixer al canyiula
amb la forma de goril·la,
i fou tot un sacseig d’upa.

Sense cap mena d’atura
l’animal s’havia escapat
del zoo de la ciutat
amb aquell fogot que apura.

Diu la remor popular
que aquest jocós animal
era del tot virginal:
li calia provatura.

I el jutge bé la rebé,
i que provà deu vegades
el goril·la, amb moltes ganes,
al cul d’aquest baladrer

Perquè de cridar, cridava,
però ningú parà l’orella
als crits d’aquest pocapena,
a qui el destí castigava.

Conclusió. Diu la sentència
ben succinta de la història:
fes el bé a tota porta
i tingues sempre clemència,

que els goril·les són arreu
per restablir la justícia,
i la pena d’estultícia
es multiplica per deu.

L’oasi per estrella

beduí dobuix de Mariam Abbas
El desert, flama de foc,

s’encén mentre el beduí passa,

alt el tors, esvelt el cos,

com una vara de salze.

 

Molt lentament va fent via

protegit per la gel·laba,

el sol, tentacle del dia,

se li arrapa a cada passa.

 

I les roses del desert

s’escampen a banda i banda

a sota del cel obert.

Dins del blau, espurnes d’ambre.

 

Mil·lenari com el temps,

el desert impertorbable

obre un espai refulgent

de meravellosa aigua.

 

L‘ornen els verds palmerars

que fan senyals amb les palmes

des de lluny als caminants

per guiar les caravanes.

 

L’home guaita l’horitzó,

la parpella mig tancada,

recitant una oració

al seu déu, que l’acompanya.

 

De cop la verdor el sorprèn

allà al lluny, i sent frisança

pel paradís que el corprèn.

El desert és transitable.

 

Humilment fa una pregària

agraït per la fortuna,

la seva ombra s’allargassa

ondulada per la duna.

 

Al llindar del vell desert

la caravana l’espera.

Ara ell la guiarà amb seny

amb l’oasi per estrella.

 

El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.

Somriure

 

I en l’escuma del dia

queia una lleu pluja

suau com les carícies

que esperava d’algú.

 

Passava el temps dels arbres

amb les fulles verd somni

sota un cel de plom tènue

serè com el dolç aire.

 

I volia un amor

que seguís sent somriure

com la tarda sensible

que amb la terra girava.

L’Havana desnonada

Hi ha una calor boirosa

 als carrers de l’Havana,

un rou indescriptible,

un silenci que abasta

les mans de cada mare

que demana als turistes

dòlars, menjar… i estafa 

obertament per viure.

Tots els vailets aprenen 

que tot es ven i es gasta,

que la vida comença 

cada dia amb la gana

i els ulls s’obren més tard 

que la panxa afamada.

Hi ha solitud bressada 

per so de mar convulsa

i enmig del temps estàtic

 les persones s’acuben.

Els carrers s’escrostonen,

s’apuntalen finestres,

el sostre no és segur,  

la ciutat té una pesta

de descura i oblit,

de misèria i espera,

de dolor i de neguit,  

de ruïna i aigüera.

Als portals desnonats

 s’hi mou la vida lenta

dels havaners exhausts

que cada dia empenyen

una revolució 

per segar la gangrena

de la prostitució,

de corc i fam intensa.

De nit la foscor assola 

els carrers sense llum,

mentre el mar insisteix 

al Malecón tot nu.

S’ha tenallat la sang

que va fer lliure Cuba,

que espera a cada instant

que vingui la crescuda

i mira a l’horitzó

mentre el neguit batega:

les gleves de la sang

volen ser riu i artèria.

 

Renúncia

 

Capriciosa em somriu la cubana,

regatera marcada entre sines,

el clotet deliciós a la galta,

llavis molls degustant-hi la vida.

 

L’Ay, mi amor entonat com un càntic,

papallones movent-se en la brisa,

salabror caribenya inundant-la,

la cintura estreta, enardida.

 

Amb els rulls emmarcant-li la gràcia

del tors fi, delicat, -ballarina-,

viu esguard de deessa intocable,

dea salvatge, inaconseguible.

 

La proposta directa, sens pausa,

entre el meu boig desig i l’abisme,

oferint-se’m per passar la tarda

just per dòlars, i jo, desistint-ne.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Terra àrdua

ernest descals aquarel·la terra camp

Ernest Descals

Camí d’adusta terra

duu a les teves portes

poble d’arrel pagesa

estès a sol i boires.

 

Els arbres de conreu

mouen la cabellera

 compassada pel vent

des de l’hora primera.

 

A tots els vorals pugen

bladeres i oliveres

niades per ocells,

amb la fruita novella.

 

Àrdua terra regada

per una pluja dura

que el ruc trenca amb la rella

per a llavor futura.

 

Enfangat fins al moll

el pagès que conrea

va xop de suor i dol

traient pa de la pedra.

Aire dolç

Ecuador aire dolç (146)

Sí, l’aire que passa, dolç,

deixarà a prop riqueses

per fer un camí entre dos

i amb riures poblar la terra.

Sóc caminant dolorós

que viu a mitges, amb penes,

que s’esforça a caminar

amb un pes que no pot heure,

i de nits no pot dormir,

angoixat, la boca seca,

isolat de ple en un món

que es trenca amb deu mil esquerdes.

De dia, un altre cop,

cal destriar foc de cendres,

sortir sota els arbres alts

i sentir l’aire, que pensa

i que acarona els patirs

de la vella nit, tan negra,

i il·lumina l’horitzó

amb la joia per ensenya.

Del Sud esclavista

esclau mississipí 1917

La terra del Mississipí porta polseguera

i negre llot enganxat al cotó,

les fortes mans que el trien i el cabdellen

reben per tota torna un rosegó.

Misèria i més misèria aplegada

en antigues, denses generacions,

que el seu dolor de sequera udolaven,

des del ventre de l’Àfrica, de plantació a plantació.

Fa calor i la pell negra traspua

una amarga, esforçada suor,

terra extensa on mai no s’acaba

l’assot del sol, ni el fuet, ni l’agror.

Esquinçalls són els negres que caven,

que vinclats arrepleguen saó,

com un vi violent de taberna

és aquí la vida, d’aspra digestió.

Ancorats a un voral de la riba

l’Amèrica immensa us liba el vigor,

i ella creix i galleja de rica

i vosaltres, de pobres, llanguiu d’abandó / a un racó

indigents, esclafats, invisibles,

tenallats per tots quatre cantons,

tot i sent del vast Sud esclavista

vosaltres, esclaus, el poderós bastió.