Fita al mirall
la meva imatge calla.
Rere, les ones
del temps emmordassat,
sang que es remou
dins l’estanc que l’atrapa,
la violència
retruny de flanc a flanc.
Estat de guerra
en el qual em defenso
freda, immòbil
igual que un llangardaix,
de les ninetes
sura una pena negra
que regalima
a l’interior del marc.
El meu esguard
cerca un retomb de calma
i espera els dies
ben blaus i assolellats,
però el cor granat
escola la sang negra
sense sortida
en el llambreig tancat.
Es trencarà
el vidre de la imatge
per recompondre’s
en un reflex suau?
Tots els meus trets
estrafets ara es mostren:
resistiré
dempeus, amb cos i embat.
I en un redós
servaré la tendresa,
l’única ensenya
que empeny cap endavant,
i sorgirà,
estrenada, ben nova,
pètal de rosa
de carmí esclatant.
I aquesta imatge
adusta que ara em sotja,
tan dolorosa,
d’animal vulnerat,
deixarà enrere
la boira que arrossega,
la negror freda,
el setge i aquest clam.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 