L’Havana desnonada

Hi ha una calor boirosa

 als carrers de l’Havana,

un rou indescriptible,

un silenci que abasta

les mans de cada mare

que demana als turistes

dòlars, menjar… i estafa 

obertament per viure.

Tots els vailets aprenen 

que tot es ven i es gasta,

que la vida comença 

cada dia amb la gana

i els ulls s’obren més tard 

que la panxa afamada.

Hi ha solitud bressada 

per so de mar convulsa

i enmig del temps estàtic

 les persones s’acuben.

Els carrers s’escrostonen,

s’apuntalen finestres,

el sostre no és segur,  

la ciutat té una pesta

de descura i oblit,

de misèria i espera,

de dolor i de neguit,  

de ruïna i aigüera.

Als portals desnonats

 s’hi mou la vida lenta

dels havaners exhausts

que cada dia empenyen

una revolució 

per segar la gangrena

de la prostitució,

de corc i fam intensa.

De nit la foscor assola 

els carrers sense llum,

mentre el mar insisteix 

al Malecón tot nu.

S’ha tenallat la sang

que va fer lliure Cuba,

que espera a cada instant

que vingui la crescuda

i mira a l’horitzó

mentre el neguit batega:

les gleves de la sang

volen ser riu i artèria.